Gàrgoles Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ens hem d’habitar
Les dues filles han entrat en un territori ignot, a les fosques i, a les palpentes, viuen el procés de crear noves estades de goig i patiment, de saber l’amplada dels passadissos sentimentals, d’imaginar un futur habitable
Fa uns dies, la meva filla Clara va infantar una criatura. Dos mesos abans, ho havia fet una altra meva filla, la Bet. Podria, doncs, escriure un article sobre la feliç circumstància de ser avi. Algú m’ho ha suggerit i fins i tot s’ha estranyat que encara no n’hagi dit res. He redactat més d’un text sobre la meva vida privada: he bussejat en la infantesa, he fet broma sobre divorcis, he parlat d’íntims moments feliços i d’instants dramàtics, a través de ratlles de ficció que eren disfresses, de paràgrafs molt sincers i epidèrmics i de versos elegíacs.
Em temo, però, que no puc parlar dels meus néts (una nena i un nen) o que, almenys, no estic en disposició de fer-ho ara. Per dues raons: perquè tinc la sensació que malmetria un pacte no escrit amb les meves filles i, doncs, no els puc convertir en excuses per escriure un article. I, segona, i potser més important, perquè deixaria anar una tal quantitat de beneiteries i dolceses que aquest escrit seria del tot insuportable per a un lector mínimament endreçat.
Tota aquesta prèvia, tanmateix, és per explicar un detall dels adveniments –joiosos esdeveniments estiuencs–, amb la intenció que el sucre no desbordi els límits de la pàgina del diari. Un cop instal·lada a casa seva, en la primera nit amb el nadó al domicili familiar, la meva filla envia un missatge: “Tot bé. Ara, ens hem d’habitar”. Reconec que sóc una mica pesat amb els missatges. Tinc tendència a corregir el més mínim error, tant si és perquè estan escrits a corre-cuita com si es tracta d’una falta gramatical. Aquesta vegada, però, decideixo acceptar com a correcte aquest “habitar”, fruit d’un programa deductiu. Volia dir “habituar”, per descomptat, és a dir, tant ella com la seva parella, acostumar-se a una nova vida, a la presència del nadó. L’altra mare d’aquesta història podria haver escrit el mateix. Però no solament no els vaig corregir, sinó que vaig pensar que aquell “ens hem d’habitar” era francament millor, més intens, més profund, que la variant “ens hi hem d’habituar”. Perquè totes dues (i els pares, per descomptat!) han hagut de mirar cap endins i han hagut de moblar de nou la seva existència. Han entrat en un territori ignot, a les fosques i, a les palpentes, viuen el procés de crear noves estances de gaudi i patiment, de saber l’amplada dels passadissos sentimentals, d’imaginar un futur habitable. És a dir, allà on construiran la continuïtat de la vida. I jo, que m’ho miro en la distància.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
