Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Aznar i el ¡ja n’hi ha prou!
Quan parla l’expresident José María Aznar, a la unitat d’Espanya li passa allò de «cos a terra, que venen els nostres». Els dubtes sobre la constitucionalitat d’una hipotètica amnistia són raonables. Com també si, en cas que es pogués dur a terme, es podria justificar a canvi d’una investidura i no d’un pacte polític que comprometi també la conducta futura dels beneficiats. Però, per defensar aquests postulats, no cal recórrer al crit de la societat basca contra ETA: ¡Ja n’hi ha prou!, que van començar dient les víctimes i van acabar clamant fins i tot les organitzacions pacifistes de matriu ‘abertzale’.
Aznar té una particular visió de la història, no només de la immediata. Sota el seu mandat, els historiadors, pocs, que afirmen que el cop d’Estat no va ser el del juliol del 1936 sinó el del govern del front popular, el gener d’aquell mateix any, van tenir un ampli ressò en les institucions. L’expresident recorre sistemàticament a la defensa de la unitat d’Espanya partint de denunciar la violència dels que pretenen trencar-la. Això era exactament així en el cas d’ETA o de Terra Lliure. Però sembla de sentit comú exigir que els defensors d’aquesta unitat d’Espanya basada en la uniformitat haurien de ser capaços de sostenir la validesa dels seus arguments quan davant no tenen un moviment violent. Els que podrien ser amnistiats, d’acord amb la sentència del Tribunal Suprem, no ho serien d’un delicte de rebel·lió, que implica l’ús de la violència, sinó de desordres públics agreujats. Una idea d’Espanya que no se sent capaç de defensar-se políticament –i que recorre sistemàticament als tribunals per acusar de violents els que no la comparteixen– és més feble que una idea d’Espanya sostinguda partint d’arguments que es puguin debatre i/o consensuar. La presumpta fortalesa i contundència d’Aznar no és més que una màscara per amagar aquesta debilitat.
Posats a qüestionar la il·legitimitat de les contraprestacions d’una investidura se li podria recordar a Aznar les seves sessions de català en la intimitat o el bon farcell de traspassos que va fer a la Generalitat de Pujol i que encara és exhibit pel partit de Puigdemont com l’èxit més gran de la història recent, tot i que només ho facin per fastiguejar Esquerra. Per no parlar d’aquell dia que va deixar anar allò del «moviment basc d’alliberament nacional» o va enviar a tres membres del seu Govern a negociar amb els pròfugs d’ETA i no només a fer-se una foto oportunista. Els que pensen que va fer bé fent el que va fer ara no poden fer menys que retreure-li aquest innecessari «¡Ja n’hi ha prou!
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
