Remco Evenepoel, la foguera flamenca

En aquell any, el 2018, el belga va disputar 26 curses i en va acabar 22. ¿Quantes en va guanyar? 22. Va ser una autèntica eclosió, una tempesta flamenca, una epifania que venia a revolucionar el món del ciclisme. Entre les victòries del júnior Evenepoel, n’hi ha dues que destaquen. Ja havia guanyat el campionat d’Europa de ruta i de contrarellotge a Glasgow i es presentava al Mundial d’Innsbruck com a favorit. Va guanyar, efectivament, la contrarellotge, però en la prova de ruta va caure. El pilot va accelerar, mentre ell mirava de canviar de bici. Havia perdut uns quants minuts. Va connectar amb el grup quan faltaven 40 quilòmetres per a la meta. Encara hi havia dos escapats, però. Els va enxampar i, després, quan en faltaven 20, va decidir anar-se’n tot sol i va guanyar amb més d’un minut de diferència. Abans de creuar la ratlla, va baixar de la bicicleta, la va enlairar i es va proclamar campió tot caminant. Anys després, vencedor dels mundials en la màxima categoria (de ruta i de contrarellotge, tots dos, també), va dir que dur el mallot de l’‘arc-en-ciel’ et convertia en algú especial, únic: «Veure com s’estenen a través dels braços els colors de l’arc de Sant Martí és una experiència que et motiva».

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Aquest era Evenepoel abans de ser l’Evenepoel que va irrompre l’any següent en el ciclisme professional. Un nou Merckx, un caníbal que ho guanyava tot. És ciclista, però podia haver estat un migcampista notable, un company de De Bruyne o Lukaku a la selecció belga. De fet, va ser capità del combinat sub-16 i va jugar a l’Anderlecht i al PSV Eindhoven. Però ho va deixar perquè va dir que en el món del futbol s’hauria enfadat massa sovint. El ciclisme és tota una altra cosa. Viu del mite i de l’heroïcitat, potser perquè és allà on l’individu es torna més fràgil, allà on totes les esperances són vanes, just després d’un revolt maleït, just abans d’un descens endimoniat. En poc temps (en tan poc temps!) Evenepoel ha recorregut totes les etapes de la mitologia. Ha estat el primer home de la història a guanyar una cursa de tres setmanes (la Vuelta de 2022), un «monument» (la clàssica més antiga de totes, la que travessa les Ardenes, la Lieja-Bastogne-Lieja), i els dos mundials en carretera. També ha vist la tragèdia de prop: el 2020, al Giro de la Llombardia, en un descens terrorífic, va topar amb un pont i va caure per un barranc de quasi set metres. Va sobreviure: fractura de pelvis i afectacions al pulmó.

En la Vuelta a Espanya, que acaba aquest diumenge, era un dels favorits. Havia guanyat a Arinsal, havia fet una excel·lent contrarellotge i lluitava amb els Jumbo per la general. En la pujada a l’Aubisque, als Pirineus, va col·lapsar. En arribar al cim del Tourmalet, el dia de les marededéus més muntanyenques, havia perdut 27 minuts. Quasi mitja hora! Va passar una nit paorosa, va plorar, va patir insomni, i va pensar en allò que li havia dit la seva dona, Oumi Rayane: «Els campions sempre responen». Des d’aleshores, atiat pel foc de la supervivència i la dignitat, no ha parat d’atacar, excepte a l’etapa de Bejes. S’ha escapat, ha guanyat dues etapes més, i ha fracassat a l’inabastable Angliru, potser perquè no va llegir les recomanacions del company Sergi López-Egea, el que en sap més, de ciclisme («aquí no es pot atacar des de lluny»). En el cim de la Cruz de Linares, aquest dijous, ha tornat a ser el voraç, incansable, robust aspirant a la glòria. El ‘community manager’ de la Vuelta, ho ha resumit amb una lletra de Desakato, el grup de rock dur que s’acomiada dels escenaris: «Hoy ves tu hoguera como la mía, va resurgiendo de las cenizas si no se ha apagado bien». Evenepoel, el cos en flames.