L’era de les reivindicacions per Juan Cruz

Aquesta setmana li van donar un premi a l’entrenador del Barcelona. Amb el sentit de l’humor que segurament ha heretat del seu pare, Xavi Hernández va parlar del fet com d’una broma del destí, ja que els mitjans, per exemple, no li han donat treva. Ni els mitjans ni els àrbitres, que l’han fet dormir fora del seu lloc, i l’amenacen sempre d’escapçar els seus partits, fins que ell, cansat de tant menyspreu per la facultat que té l’home per indignar-se, es va insolentar amb un ajudant que el va denunciar al justicier. I va anar a aquesta presó rara que tenen els entrenadors: passar-se dos o tres partits en les tenebres exteriors.

Ahir a la nit la vida li va donar diverses recompenses, algunes de protagonitzades per futbolistes nous, i d’altres de degudes a la seva pròpia manera de mantenir la moral de l’equip fins i tot quan el fan caure d’un burro. En efecte, aquest Barça al qual ell ha donat estímul, qualitat i esperança va renéixer gràcies a la seva condició d’entrenador seriós, implicat en la combinació sàvia de les edats, i ara l’equip rep fins i tot elogis dels que abans, des de la simpatia que els queda cap a l’equip que va ser de Kubala, han de reconèixer que els elements no estaven trencats.

Tots a l’una, però tots amb tots

Reivindicat l’entrenador, feia falta comprovar que el futur seria tan bo com l’esperança. I ahir a la nit això va passar; lentament primer, després amb una capacitat enorme de golejar, el Barça va reivindicar la seva memòria de la qualitat del joc tal com ho concep l’entrenador: tots a l’una, però tots amb tots. 

El joc va ser formidable, els gols van resultar de bona factura, ben fets, l’acció col·lectiva va començar en Ter Stegen, que podria haver rebut un cop i es va imposar amb la seva qualitat ja llegendària, i va prosseguir en Joao Félix I l’Inesperat. 

Aquest noi que havia sigut expulsat a les tenebres exteriors per l’entrenador de l’Atlètic de Madrid es va entossudir a ser ara el millor dels onze; no ho va ser, n’hi va haver d’altres, però no hi va haver un moment en què no tingués la temptació de ser millor, molt millor, que la seva (mala) fama. Generós i subtil, un futbolista memorable, que el vegi així qui el va malgastar serà impossible, però ahir va deixar en estrany ridícul l’imperiós entrenador que va tenir.

La falta de Ferran

La seva reivindicació és, segurament, un gran goig per a ell, i es va veure que la seva cara habitualment trencada de decepció en la seva etapa immediatament anterior semblava la gallarda expressió d’un noi que surt amb avantatge de la seva nova posada a prova. Ferran Torres es va ocupar de seguir en la golejada un veterà que s’alegra del que fan bé els altres, ja que Lewandovski va assenyalar una altra vegada el seu número de qualitat i va culminar una d’aquestes jugades que el Barça va organitzar com si estiguessin Iniesta i Xavi inspirant el que passés en aquesta etapa de l’equip que ara entrena el segon.

El gol de Ferran va ser d’una intel·ligència barroca formidable: va voler la pilota per disparar una falta; va fer el més difícil, que és envoltar l’espessa barrera dels defenses bètics, i el seu xut es va posar a la porta contrària com si fos un missatge que ell va amplificar dirigint-se al cel que ja tenia promès des que va triomfar l’altre dia amb la selecció a la qual pertany.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Després va venir al camp el que més podia témer l’adveniment del jove portuguès. El brasiler Raphinha no només va marcar un gol de factura insòlita, però habitual en ell, per superar la mala sort que l’ha acompanyat fins ara a LaLiga, sinó que a més va estar a punt de superar la marca amb què podria haver acabat el partit si no s’hagués produït la coincidència astral d’aquesta sèrie de reivindicacions. Doncs Cancelo va acabar apel·lant a la glòria de l’estadi amb un gol que l’estrena en un equip que semblava la ventafocs i que ara es presenta com un aspirant real a tot.

Gràcies, és clar, a Xavi Hernández, sense la batuta del qual aquesta música no s’hagués escoltat un altre cop a les botes del Barça. Vaig ser feliç veient el partit, com si entrés en la geografia d’un temps llunyà en què el conjunt no anava tan bé però sempre hi havia un salvador. Ara no hi ha tan sols salvadors, sinó entrenador i molts futbolistes decisius. I això el barcelonista ho ha de rebre com un regal que dona el temps quan esperes mossegant-te el cor i les ungles