La manifestació del 24 de setembre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Diumenge, 24 de setembre, Alberto Núñez Feijóo i el PP es concentraran a Madrid. Ho faran per protestar contra un eventual pacte d’investidura de Pedro Sánchez amb l’independentisme català, més concretament, amb Puigdemont i Junts per Catalunya. Serà un acte preventiu. Es manifesten, aquest és almenys el motiu al·legat, contra una suposada amnistia i una suposada consulta o referèndum, és a dir, que encara no existeixen. Ni tan sols se’n coneixen esborranys. Dos dies després, en la sessió d’investidura, no és Sánchez qui demanarà als diputats que li facin confiança, sinó Feijóo.
El desgavell salta a la vista. Feijóo i el PP han començat una ofensiva per terra, mar i aire contra els socialistes quan, en realitat, qui se sotmet a la investidura és el líder popular. És assumir la derrota abans de temps i saltar-se algunes pantalles per enfundar-se ja el vestit d’oposició. Com dèiem, un desgavell. Més encara si es recorda que Feijóo va pressionar el Rei perquè li donés l’oportunitat de ser investit per davant de Sánchez. Ho va reclamar tot i que, des de la nit del 23 de juliol, tothom sap que al Congrés hi ha una majoria contrària al Partit Popular. Felip VI va concedir a Feijóo el que volia i va retardar, per tant, tot el procés. La corona espanyola va esgrimir que és «costum» que el guanyador de les eleccions, el PP en aquest cas, intenti la investidura primer. Però resulta que, ara, Feijóo convoca una protesta contra Sánchez 48 hores abans d’intentar ser escollit president del Govern central. Sembla obra dels germans Marx, uns germans Marx del PP.
Per què hem arribat a aquest absurd? Doncs perquè José María Aznar, líder fàctic del PP, en un acte de la Fundació FAES, que presideix, va convidar –¿va ordenar?– al PP a incendiar el carrer. Al cap d’unes poques hores, el partit convocava l’acte de protesta a Madrid. ¿Podria el PP haver esperat? Sí. ¿Podria haver-lo convocat més endavant? Sí. ¿Podria no haver-lo convocat? També. I aquí només queda pensar que o Feijóo és un home sense visió ni criteri ni substància o, simplement, es deixa arrossegar pels altres, singularment per l’ala dura del PP, que llueix els pòsters d’Aznar i Díaz Ayuso a la paret de la seva habitació. Qualsevol de les dues explicacions esdevé dolenta, nefasta, per al president popular.
Notícies relacionadesFeijóo, amb fama d’home moderat, galleguista i bon gestor, deambula sense rumb i fa tombs al ring des del mateix 23J. Els seus assessors, les enquestes, els mitjans de comunicació afins –que a Madrid són molts– li van fer creure que les eleccions serien un passeig. Que guanyaria i seria president sense baixar de l’autocar (ell mateix va arribar a especular sobre una possible majoria absoluta). Però el que va ocórrer, planerament, és que les esquerres i les forces plurinacionals van sumar, per poc, més diputats que els partidaris –PP i Vox, fonamentalment– que Feijóo ocupi la Moncloa. A la dreta i a l’extrema dreta no li van arribar els vots. Des d’aleshores, el candidat del PP ha oscil·lat entre apel·lar a l’«encaix» de Catalunya a subratllar l’obligatòria «igualtat» entre territoris, de no voler-los veure ni en pintura a voler parlar amb Junts, de negar contactes amb Puigdemont a admetre’ls, etcètera. De pregar a Sánchez que li permeti ser president a alçar la pancarta contra Sánchez.
La volubilitat de Feijóo és, avui en dia, notòria, palmària. Feridora. Va arribar sense oposició al PP per substituir Casado –víctima de Díaz Ayuso–, «derogar» el sanchisme i acabar amb el govern de «comunistes, colpistes i amics d’ETA». Però va fallar. Si segueix com fins ara aviat molts al PP començaran a preguntar-se què diables cal fer amb ell. Com diuen alguns maliciosament, se li està posant cara de Pablo Casado. Igual que el seu predecessor, l’actual president del PP s’ha deixat sacsejar per l’ala dura del PP –en molts casos indistingible de Vox– i, si bada una mica, aquests mateixos el portaran al cadafal. Feijóo, l’exitós polític gallec de les quatre majories absolutes, s’ha comportat com un autèntic passerell un cop trasplantat a Madrid, emulant –sense l’art i salvant les distàncies– el gran Paco Martínez Soria de ’La ciudad no es para mí’.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.