Gàrgoles Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El cos més bonic i el més contrafet
Dos textos memorables, dos actors sols, l’oportunitat de comprovar que el teatre és precisament això: algú que diu un text en un escenari i algú que ho escolta i s’estremeix
Carreras i Calderón, dos gegants en l’Espai Lliure
Pere Arquillué: «El dimoni és una cosa que tots portem dins»
Coincideixen a Barcelona (i fins al dia de la Mercè) dos monòlegs que han rebut les millors crítiques i que són, certament, dues peces magnífiques, interpretades per allò que abans coneixíem com a «monstres de l’escena». Abans i ara, perquè tant Joan Carreras com Pere Arquillué, enfrontats a dos textos robustos, profunds, d’una gran complexitat, demostren que, a l’escenari, són això, monstres, «éssers fabulosos que presenten una conformació contrària a l’ordre natural» o que són d’una «grandària extraordinària». Les seves actuacions –a "Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard)", a la Villarroel; i a "El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc2, al Romea– són fora mida, més enllà del que és natural o normal, exposats a la intempèrie, oferts al desert d’un espai sense agafadors (quatre cordes i una butaca per a Carreras, a penes un focus per a Arquillué) i, no obstant això, vencedors en la contesa de superar l’estricte marc físic del teatre, capaços de construir tot un univers (amb racons i rotondes, amb camps verds i inferns insondables) a partir del gest i la paraula.
La història del senglar és la d’un actor que s’acaba convertint en la monstruositat que encarna. Tip de les «piscines de llet merengada» assumeix el rol de qui justament renega (el Ricard III de Shakespeare) de la placidesa dels «dies gentils i delicats» i enyora «el ritme truculent dels tambors». Aquell Ricard, «feble i estrafet» a qui els gossos borden per una lletjor que es fa insuportable, acaba conquerint l’ànima de l’actor que construeix escenaris i desconstrueix somnis.
Al costat de l’estrafet hi ha el cos més bonic. La lletjor que genera violència versus la violència que destrueix la bellesa. En el text de Josep Maria Miró, colpidor, testimoni de la fragilitat, assistim a la lenta aparició de tot un poble (consumit per la culpa i el pecat, a la recerca de l’expiació) que se’ns mostra real només a partir de la presència d’un Arquillué majestuós que, ell sol, recrea el món. «No imposto la veu», ha dit, «sinó que intento trobar la respiració dels (set) personatges». L’hipèrbole del títol es va descomponent com el cadàver i esdevé retrat íntim, social i moral. Encara són a temps (queden pocs dies) per fer un tour de dos etapes: la del senglar que es revolta i la del cos que grata en el sotabosc de les consciències. Dos etapes, dos textos memorables, dos actors sols, l’oportunitat de comprovar que el teatre és precisament això: algú que diu un text en un escenari i algú que se l’escolta i s’estremeix. Només això.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
