Tan important no deu ser

Fa un parell de dissabtes vam fer una festa a casa per a 40 amics. Va durar 12 hores i quan em vaig despertar al matí següent, el pis no només seguia dempeus, sinó que estava net. Els últims d’anar a dormir –herois segons la meva opinió– l’havien ordenat. És el meu miracle preferit, quan les coses desagradables s’encarrilen mentre dorms. Vaig començar a fer soroll a propòsit perquè es despertessin els altres. Els vaig preparar un esmorzar de campions i a continuació vaig dedicar una hora a tirar ampolles i fregar paellons, única part de la festa fora de la influència del miracle.

Dilluns, amb la casa només per a mi, mentre encara flotaven en l’ambient els bellíssims records de la festa, vaig advertir que li faltava la tapa al bolígraf amb el qual fa 10 mesos que escric la nova novel·la, primer omplint 300 pàgines de notes, i últimament ratllant frases del manuscrit final. No era a sobre ni sota de la taula. La bellesa es va interrompre, el que es gronxava a l’aire es va desplomar, la tranquil·litat es va transformar en nerviosisme. Vaig buscar per tota la casa, i en llocs on era impossible que hi fos. Però una recerca exhaustiva, malaltissa, requereix esforços absurds. I res.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Es pot pensar que només era una tapa i que pitjor seria perdre el bolígraf, i que si es perdés el bolígraf tampoc importaria perquè n’hi haurà sempre un altre que el substitueixi. Tant de bo pogués pensar així i no em resultés insuportable la sola visió d’un bolígraf sense la seva tapa. Però el cert és que em paralitza. He d’apartar la vista. Si la tapa no apareix, el bolígraf agonitza lentament i mor.

A la tarda va arribar la Marta i em va veure abatut. Impossible no pensar: «Aquest és idiota». Li vaig explicar què passava entre cops de cap a dreta i esquerra. «Segur que apareix», va dir per intentar animar-me, i llavors va provar de treure-li la tapa a un altre bolígraf, exactament igual, i nou, i posar-la al vell. «¿Què fas? ¿Estàs de broma? ¿No deus pas pensar que és tan fàcil, no?», li vaig retreure, necessitat de fer un drama de la tapa perduda i de donar importància a coses que mai en tindran, com si, en el fons, la idiotesa fos indefugible.