Orelleres i ‘canelos’

Poques frases hi ha en la societat espanyola més equivocades que la que diu que les llengües no s’han de polititzar i que són eines per unir i per comunicar (que no s’ha de barrejar esport amb política seria una afirmació al mateix nivell). Si hi ha una cosa que fa anys, dècades, segles, que està polititzada són les llengües, com bé sabem molts catalans fills de l’emigració que cada estiu vivíem les realitats paral·leles de Catalunya i dels nostres pobles. A Catalunya, la convivència, barreja i salt de català a castellà i viceversa es vivia al carrer amb naturalitat; al poble, l’ús del català causava no només sorpresa, sinó sovint rebuig. Moltes vegades et veies a Catalunya defensant l’ús del castellà i a Andalusia, el del català. En cas de creure’ns la bombolla madrilenya, qualsevol diria que avui a Espanya són minoria els que consideren una cosa pròpia del país els altres idiomes que no són el castellà.

Cal preguntar-se quina és l’Espanya de l’orellera i dels ‘canelos’, com és el seu prototip d’espanyol. No feminista, de dretes, castellanoparlant, testosterònic i neoliberal són alguns dels trets que tenen en comú els discursos de Vox i del PP. Vox va més enllà (home, masclista...), tot i que, de nou, molts en el PP són ja impossibles de diferenciar dels seus companys del partit d’extrema dreta escindit. La seva és una Espanya grisa, sempre emmurriada, sempre en risc a causa de les males arts dels mals espanyols. La diversitat només els cap a la seva Espanya com a pintoresquisme folklòric, com una jornada de balls i danses regionals. No són conservadors, són reaccionaris. No són patriotes, són nacionalistes. El seu amor per una Espanya que no existeix i que mai ha existit exclou milions d’espanyols.  

I en el cas de l’extrema dreta actuen com els esbirros de l’escola. Es parla molt, i amb raó, de la superioritat moral de certa esquerra, però no tant de la superioritat moral de certa dreta, que es creu en possessió de la clau del bagul de les essències: de la racionalitat econòmica, de la definició de l’espanyolitat, de la llengua que cal parlar per no fer el paperina. El menyspreu de l’orellera no ho és només al sanchisme: és un menyspreu a l’idioma de milions d’espanyols. Si no els caben tants paperines en la seva idea d’Espanya, ¿què poden fer aquests espanyols? El 2017, molts d’ells a Catalunya van dir que trencar amb Espanya. A Catalunya, en castellà, ho anomenen «màquina de fer independentistes».

Resulta esgotador, a hores d’ara, argumentar de nou que Espanya no és Madrid i que es forma de fora cap al centre, i no al revés. Resulta trist explicar que els milers d’euros que costen les orelleres són barats comparat amb el valor simbòlic i polític de l’ús de totes les llengües oficials al Congrés, i que si en algun lloc s’hauria de reconèixer el valor polític i simbòlic de les coses és justament al Parlament. I resulta descoratjador que la dreta espanyola no entengui que l’ús dels altres idiomes no trenca Espanya, sinó que la sargeix.  

Notícies relacionades

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortir de la confusió

La dreta espanyola hauria de respondre a aquesta pregunta: si no es pot ser espanyol parlant en català, basc o gallec, ¿què són els que parlen aquests idiomes? ¿Espanyols malgrat seu? ¿Mals espanyols? En aquest cas, ¿com se’ls obliga a ser bons espanyols? ¿O a voler ser espanyol? ¿Com diu Isabel Díaz Ayuso, «tallant l’aixeta»? ¿I si tot i així s’hi neguen? ¿Ficant-los a la presó? ¿I si això no funciona, què? ¿Fins quan? ¿Quin és el límit? ¿Què cal fer perquè Espanya deixi de ser un país de ‘canelos’ amb orelleres? José María Aznar en té alguna idea. 

 I, així, la seva Espanya es va fent més petita.