Comencen les extraescolars, continuen les desigualtats

Quan era petit, vaig començar a anar a classes de música perquè hi havia una escola al barri i, sobretot, perquè tenia una família que podia pagar-ho. I vaig seguir més endavant al conservatori perquè, a més de pagar-ho, podien desplaçar-se diverses tardes a la setmana per portar-m’hi. Haver tingut aquesta oportunitat educativa no només m’ha marcat la trajectòria acadèmica i professional, sinó també les oportunitats de socialització i de participació comunitària, amb la banda de la meva ciutat i a les festes populars. Fer o no fer extraescolars marca una diferència.

Ens trobem a l’inici de curs i és imperatiu que, a més de l’educació lectiva, ens fixem en aquestes activitats que nodreixen les tardes i enriqueixen l’educació de molts infants i adolescents amb esports, arts, idiomes, lleure... Molts, sí, però no tots. Quan acaba l’escola, l’educació continua i, amb ella, les desigualtats educatives.

Aquest curs farà deu anys de l’informe del Síndic de Greuges que assenyalava clarament que els infants de famílies amb més ingressos fan més activitats extraescolars. Ras i curt: les extraescolars són una qüestió de classe. Des de llavors, 10 anys després, les xifres que hem anat coneixent no mostren cap millora en aquest sentit. Sabem que un de cada cinc infants no fa cap activitat extraescolar. I no només els infants amb més recursos hi participen més, sinó que ho fan més hores, durant més anys i amb un ventall més divers d’activitats. La realitat no ha canviat, amb l’agreujant que ara tenim les dades i sabem què cal fer, però seguim sense fer-ho.

Conciliació

Quan parlem d’extraescolars, és impossible que no ens vingui al cap també l’ajustada agenda d’alguns infants sobresaturats d’una profusió d’activitats seleccionades a cavall entre l’interès educatiu i la imperiosa necessitat logística dels horaris laborals. No oblidem que la conciliació no és la necessitat de tenir ocupada la canalla, sinó el dret dels infants i dels adults a passar temps amb la família. Hem de ser conscients que conviuen ambdues realitats: la manca d’accés a oportunitats tan necessàries, i la saturació d’uns horaris insans d’infants, joves i adults. 

L’accés i aprofitament equitatius de totes les oportunitats educatives són un factor clau per al benestar i la salut de la societat sencera. Però ara mateix ens trobem davant unes oportunitats distribuïdes desigualment, unes barreres diverses (preu, desconeixement, dispersió territorial…) i, a més, una desarticulació i desregulació de bona part de les activitats, que suposa l’atomització de l’oferta i la manca de reconeixement social i laboral dels professionals.

Notícies relacionades

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortir de la confusió

Ajudes econòmiques, campanyes informatives, oferta pública i espais d’articulació del sector formen part del repertori d’alguns municipis, en col·laboració amb entitats i centres educatius. Però no n’hi ha prou. El Departament d’Educació ha d’assumir que la seva missió requereix, a més de l’escolarització obligatòria, la garantia d’activitats extraescolars (tal com li va reclamar el Parlament el juny passat i com recull la LEC). Unes activitats que són la porta per relacionar-se amb altres, adquirir noves habilitats i desenvolupar nous interessos, que sabem que milloren el benestar, augmenten la relació amb l'entorn, potencien la motivació i l’interès per l’escola i redueixen conductes de risc.

Aviat escoles de música, entitats esportives, caus, esplais i aules de teatre es tornaran a omplir cada tarda. És una responsabilitat pública que no hi segueixin faltant els mateixos de sempre.