Investidura Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un discurs per després
Feijóo va arribar a dir, sense rubor, que no serà president perquè no ho vol. Que si ho desitgés, ho seria, però que ell té principis
El present, el present real, fàctic, és dolent, molt dolent per a Alberto Núñez Feijóo. Fins i tot d’un gris brut i tristot, i per acabar-ho d’adobar, amb no pocs riscos apuntant a l’horitzó. Les últimes i llargues setmanes no han sigut tampoc, ni de bon tros, lluminoses. Després de quedar, el PP i Vox, massa curts en les eleccions del juliol, Feijóo es va mantenir atònit, desconcertat, incapaç de comprendre justament el que estava i li estava passant. Llavors va començar a dubtar, a dir una cosa i després la contrària, a ensopegar aquí i allà. A anar a les palpentes. Fins que va irrompre Aznar i va ordenar deixar-se de vaivens i miraments, i incendiar els carrers contra Pedro Sánchez i la seva colla de «comunistes, colpistes i etarres».
La concentració de diumenge al districte de Salamanca de Madrid –segurament no serà l’única– va demostrar que el PP pot reunir unes quantes desenes de milers de persones a la capital del Regne. Res més. Ni tsunami ni revolució ciutadana. L’acte no va arribar a la sola de la sabata a l’última manifestació independentista de l’Onze de Setembre, una de les menys freqüentades dels últims anys. I això que, segons Aznar, el que està en perill amb l’amnistia als independentistes és ni més ni menys que l’existència d’Espanya.
El que va passar diumenge va evidenciar l’absoluta vacuïtat de la investidura instrumental que s’escenifica al Congrés. El disbarat d’una investidura per a la qual no es tenen, ni s’han tingut mai, els vots. ¿Què li va explicar Feijóo a Felip VI perquè el proposés a ell en lloc de Sánchez? El teatre buf al qual assistim deixa el monarca també en fora de joc. (Recordem que, al seu dia, Rajoy va renunciar a intentar la investidura perquè, ho va explicar al Rei, no comptava amb prou suports).
Entretots
Feijóo va utilitzar l’ocasió que li donava aquest dimarts la investidura per fugir d’un present lleig, gris, amenaçador. Per traslladar-se al demà, a després. Va redactar, o li van redactar, un text a mig camí entre el que correspondria a un polític de l’oposició –per si Sánchez torna a ser president– i el que faria un candidat en campanya –per al cas que les eleccions es repeteixin–. Va parlar per al seu partit i per als votants, no per als diputats que tenia al davant i que en teoria poden convertir-lo en el pròxim president del Govern.
Parlar en clau d’oposició i en clau electoral té el fantàstic avantatge de poder dir gairebé qualsevol cosa i prometre el que a un més li convingui. El gallec es va poder esplaiar; total, com bé sap, no sortirà investit –tret que algú embogeixi i es produeixi el ‘tamayazo’ que ha suplicat el PP–, ni, per tant, ningú li demanarà compte de les seves paraules.
En el seu discurs, Feijóo va arribar a dir, sense rubor, que no serà president perquè no ho vol. Que si ho desitgés, ho seria, per descomptat, però ell té principis –no com Sánchez, va recalcar– i no està disposat a segons quines coses. Feijóo es va veure en la necessitat d’afegir que la seva investidura no és un disbarat, ja que «recorda» als espanyols que ell va guanyar les eleccions. El que recordarem, i vivament, és el seu fracàs i com ens ha fet perdre el temps.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
