La maleïda Transició

La probable investidura de Pedro Sánchez ve secundada per una eufòria anti-Transició. Això va començar fa anys amb reg per goteig i ara estem en l’aspersió. Els costums i el paisatge social d’Espanya han canviat, però així i tot l’arquitectura institucional és la de 1978 i només amb una imaginació incentivada psicotròpicament se’n pot inventar una altra, com a improvisació. Des de 1978, la política –fos bona o dolenta– s’ha acumulat i ara ja és experiència històrica de tots. D’Adolfo Suárez a Pedro Sánchez, les institucions han regit de manera estable, mentre anàvem passant d’escriure amb l’Olivetti a la intel·ligència artificial.

De la pesseta a l’euro i el ‘bitcoin’, la nova ruptura, la de Pedro Sánchez, Sumar i els seus socis parlamentaris, sembla renegar d’aquesta experiència o, dit d’una altra manera, oblida els bons resultats de la Transició democràtica i en subratlla les imperfeccions. L’efecte resultant és que a qui es refereix a aquella Transició el comparen amb l’avi Cebolleta.

Inicialment, va ser Zapatero qui va anteposar el mite de la Segona República a la realitat de la Transició democràtica. Va triar ignorar alhora els errors republicans i els encerts de la democràcia després de Franco. La síndrome de la ruptura pendent va entrar en el dia a dia, fins a prendre forma de nou rupturisme. Així quedava fora de joc la Transició, el pas de la dictadura a una democràcia que s’estudia com a model a les universitats de mig món.

A finals del 2003, Rodríguez Zapatero com a secretari general del PSOE assisteix a la presa de possessió del nou president de la Generalitat, Pasqual Maragall. A Zapatero el fascina la personalitat de Pasqual Maragall i l’entusiasma la concepció del tripartit socialista-independentista-eco-comunista. Ha vist la llum. Promet el segon Estatut. Convergència critica llavors la presència de Zapatero com un «inici de la subordinació a Madrid». En realitat, començava la subordinació de Zapatero al tripartit. Al final, va aparèixer Carles Puigdemont.

Aquella maleïda Transició té a veure amb el que som i, tal vegada, amb el que podrem ser. Van ser els avanços de la llibertat a les palpentes, entre la confusió i l’apassionament. Un bon dia accedirem a les urnes. Plovisquejava i l’electorat, tan d’estrena, s’equivocava de col·legi electoral o no encertava a decidir el vot. Va ser un dia noble i molt normal.

Amb la Transició poguérem entendre que, en la Guerra Civil, tots vam ser perdedors i que els beneficiaris de la Transició també vam ser tots, tant els qui pretenien la reforma com els qui intentaven la ruptura. Així va ser: l’exercici de les llibertats encara sense la formalitat democràtica. La societat canvià de pell i aquella maduresa de convivència feu possible la Transició sense ensurts.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Queda tan lluny i malmès el paradigma de la Transició democràtica que ara l’exotisme és acceptar la legalitat vigent i l’usual és avisar que ens la saltarem quan sigui possible. ¿Queda ja trencat per sempre el paradigma? En el fons, el dilema real va ser entre immobilisme i reformisme, no entre reforma o ruptura.

Aquella voluntat de concòrdia col·lectiva ha estat desvalorada en benefici d’una certa dislocació de consensos i legitimacions. És així: la desmemòria té cicles: el passat, fosses. L’ètica de la responsabilitat ha d’atendre al rigor. És el triomf de la política cosmètica. Per això ara som una altra vegada en ple cinquè, sisè o setè desencís.