Homenatge a Antonio Franco Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Aquí seguim, mestre, molestant
Ja han passat dos anys de la mort d’Antonio Franco Estadella, ‘el cap’ de més d’una generació de periodistes. Avui presentem el llibre que demostra el gegant que va ser a la biblioteca Francesca Bonnemaison
Eren les 16 hores i 16 minuts del 21 de setembre del 2021. Mylène Bigatá, la professora silenciosa, la franceseta que escriu amb tacte i amb un castellà més semblant al de la Reial Acadèmia Espanyola que al periodístic que utilitzem els altres, inclòs el seu marit, Antonio Franco, em va enviar un whatsap.
«Hola, Emilio. L’Antonio està esgotat, però li agradaria fer-te una abraçada». Li va faltar dir-me ‘vine volant’. Però sí, immediatament vaig anar a l’aeroport de Son Sant Joan. Immediatament estava trucant a l’àtic 3a. Immediatament em vaig abraçar fins a fer-nos mal amb la Mylène, la Carlota i l’Andrés. I vaig entrar a l’habitació.
Em va rebre al llit, ajagut, amb el puny dret en alt. «Aquí ve, el dels pantalons curts». Li vaig dir que gran que era i que providencial que havia sigut per a tots nosaltres. Li vaig dir que era una merda per no haver escrit el llibre de la seva vida, per emportar-se la puta xerrada amb José María Aznar després de l’atemptat d’Atocha.
«Emilio, els que ho han de saber, ja ho saben, i als altres, no els importo». Li vaig dir que ens havia elevat al cel periodístic i que l’hi agraíem tots. Li vaig dir que per a uns havia sigut un pare, per a d’altres un germà, per a tothom ‘el cap’ i, per a mi, tot això i més: un exemple.
«Va estar bé, Emilio, va estar bé. Vam fer el que vam poder. Vam ser valents, però sempre es pot fer més, sobretot perquè hi ha molta gent que ens necessita i, potser, no vam fer prou. Hem de molestar més, Emilio, que sàpiguen que els vigilem». I vaig tenir valor per dir-li: ‘¿Què vols que fem ara?’. «Que em recordeu i sobretot tu, cabró, no deixis d’empènyer perquè l’Elx no baixi a Segona».
La primera petició va ser, és, massa fàcil. Jo mateix tinc la culpa d’haver-me passat la vida parlant, no només a la meva família i els meus amics, ¿veritat, Ramón (Besa)?, ¿veritat, Iosu (de la Torre)?, ¿veritat, José Antonio (Sorolla)?, ¿veritat, Xavier (Vidal-Folch)?, ¿veritat, Rosa (Mora)?, ¿veritat, Agustí (Carbonell)?, ¿veritat, Evarist (Murtra)?, ¿veritat Andoni (Zubizarreta)?, de tot el que representaven per a mi l’Antonio i el seu ‘germà’ Carlos. Perquè el Carlitos, que ho sàpiguen, era el germà de l’Antonio. Jo passava per allà.
Els he parlat tant, tant, del que eren (i són) ells per a mi, que des que van desaparèixer de la meva vida, tots aquests pirates als quals m’he confessat com un idiota han decidit utilitzar les mateixes paraules, frases i comentaris amb què ‘el cap’ em mantenia en guàrdia. D’aquí ve que, de tant en tant, més sovint del que m’agradaria, solen dir-me: «Gran article, Emilio, però t’hauria quedat rodó si t’haguessis estalviat aquest cagalló que sempre hi poses». Maleït el dia que els vaig ensenyar l’observació del ‘cap’.
Si a vostè mai el va abraçar AF, cregui’m, mai sabrà per què l’anomenen l’‘abraçada de l’os’. Gairebé sempre solia produir-se després d’una bronca sonada, d’aquestes que Sorolla, la seva mà dreta, mirava d’arreglar fent-li el boca a boca al cap a qui l’Antonio havia sacsejat, que mai esbroncat.
«Emilio, ha tornat a sortir el Martinenc amb tres punts menys dels que té i el tio del bar de sota m’ho ha tornat a recordar, amb raó. ¿A qui he de matar?» A ningú, Antonio, no tornarà a passar. «Això em vas dir dilluns, ¿no enteneu que si el lector veu que el seu diari li falla en això, té tot el dret del món a pensar que el que li expliquem del Govern o del Banc d’Espanya també és mentida. O un error. ¿No ho enteneu?»
Jo no sé si el Ramon, el Iosu, el José Antonio, el Xavier, la Rosa, l’Agustí, l’Evarist o l’Andoni van ser capaços de reconstruir el seu cor fets miques, però jo sí que puc confessar que el meu, cosit ja dos anys abans amb la sobtada mort del Carlos, continua funcionant gràcies a la meva família i a aquest grup de bojos enamorats del ganàpia.
Només sé que després de tantes morts com he patit a casa («jo no he sigut, Emilio, més fort del que va ser el nostre germà Pepo suportant l’ELA, no ho he sigut, Emilio, no ho he sigut»), acomiadar-me d’aquest gegant va ser un viatge d’anada i tornada a l’infinit.
¡Ah!, i sobre la segona petició d’AF, vull recordar-los que es tractava de (gairebé) un miracle. Ho vaig aconseguir el primer any, quan l’Elx va acabar 13è. Ho sé, els vaig parlar de (gairebé) un miracle. L’any passat, vam quedar últims i aquest any, de moment, estem lluitant.
Notícies relacionadesRecordo que quan te’n vas anar, grandolàs, el dels pantalons curts, que s’entrena per molestar, va començar el seu comiat amb la frase que Alfredo Bryce Echenique li deia a la seva mainadera quan li preguntava com es trobava després de patir la desaparició d’un amic de l’ànima. «Aquí soc, ‘Chiquita’, fent-li pena a la tristesa».
Doncs que sàpigues que avui serà un dia d’alegria. Xavi Casinos, Núria de José Gomar, Xavier Puig García i, per descomptat, Sorolla i Vidal-Folch han mirat de recopilar en un llibre únic passatges de la teva immensitat. Han fet a trossets el llibre que tu mai vas voler escriure. No serà el mateix, és clar. El gegant vas ser tu, no nosaltres.
