L’engany de l’amor

Werther és una de les peces clau de l’'Sturm und Drang' alemany, que es considera el precursor directe del moviment romàntic que sacsejaria totes les arts a Europa fins a mitjans del segle XIX. Però Goethe no va ser, és clar, el primer a utilitzar l’amor com a motor temàtic per a les seves obres, perquè aquest sentiment, segurament tan antic com la humanitat, ha sigut l’eix central de creacions de tota mena i de totes les èpoques, des que en tenim constància, cosa que demostra fins a quin punt és important per a nosaltres. I, malgrat tot, sempre ha sigut un gran engany.

Vivim amb la il·lusió que triem parella imbuïts d’un esperit irracional i incontrolable, conseqüència d’una mena de ‘clic’ no planejat que s’estableix entre dues persones per anunciar que són adequades per compartir l’existència per sempre més (o, sent més realistes, per un període més o menys llarg de temps). Els inclinats a fer servir mites per explicar fets naturals es van empescar les fletxes de Cupido com a mecanisme, mentre que d’altres van optar per inventar el concepte de l’amor per donar una forma més tangible a aquesta misteriosa força vital que ens guia les passes. Però els nostres aparellaments no han tingut mai res de místic ni aleatori, com pregona l’ideal romàntic, sinó que sembla que són part d’un pla definit per mil·lennis de selecció natural.

Diversos estudis han analitzat científicament el procés d’enamorar-se i hi han trobat bases químiques que justifiquen els fogots que descriuen els poetes. Una qüestió hormonal, sobretot, res que no es vegi, d’una manera o altra, en altres espècies. Potser el més interessant és el descobriment del que podríem definir com una atracció genètica: acabem ajuntant-nos amb persones que tenen una combinació de gens que encaixa bé amb la nostra perquè hi ha una sèrie de similituds rellevants. La primera sospita havia sigut la coincidència d’alçades en les parelles: la gent se sol casar amb algú del mateix percentil. Es creia que això podia tenir una motivació cultural o simplement estocàstica, com la tradició d’aparellar-se dins del mateix grup ètnic, fins que un estudi del 2015 va demostrar similituds entre amants, més enllà de l’alçada, que revelaven un patró de coincidències genètiques que l’atzar no podia explicar. Des de llavors, s’ha seguit treballant per comprovar la influència dels gens en l’aparellament i una colla d’articles sembla que l’han confirmat, si més no en poblacions europees, que són les més estudiades. L’amor, doncs, seria una manera instintiva de reconèixer un genoma suficientment proper.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Com passa amb qualsevol activitat humana, l’estructura social ha arribat a un punt de complexitat que la biologia no pot explicar totes les facetes del nostre comportament, com sí que ho pot fer amb el d’altres animals. Avui en dia, per exemple, la informàtica ens permet trobar parella amb l’ajut d’algoritmes que no tenen en compte els gens, més enllà dels que defineixen l’aspecte físic. Les combinacions d’ADN guiades per aquest Cupido digital no deuen entrar en els esquemes de l’evolució, i ves a saber cap a quins nous horitzons ens portaran.

Un dels cavalls de batalla de la quarta onada del feminisme és la denúncia del concepte d’amor romàntic com a eina patriarcal de control i submissió. Segur que Goethe no es pensava que el foc que van atiar les desgràcies del seu Werther acabaria causant aquesta mena d’incendis. En tot cas, és fàcil fer decantar el debat a cop de ciència: efectivament, l’amor, en totes les seves formes, és una construcció cultural per explicar una atracció eminentment genètica i, per què no, també per reforçar la monogàmia com a model reproductiu preferent per a la nostra espècie. És cosa nostra com usem aquest coneixement. Sense arribar a l’extrem de foradar-se el cervell amb una bala, deixar-se endur per aquest engany pot ser una de les experiències més maques que té la vida, si es fa amb mesura.