Quimi Portet, l’astre intercomarcal

Portet, en solitari, ha dit unes quantes coses sobre la música, les actuacions i el sentit de la vida. De fet, des que es van separar amicalment (i van continuar fent paelles o remenats de ceps a l’estil Portet), amb a penes polèmiques (n’hi va haver una sobre la llengua, però molt discreta), no han deixat de veure’s i de tenir projectes plegats. García va col·laborar amb el primer disc de Portet i també a “Ós bipolar” i encara podem recordar, per exemple, els Aviones Plateados que van tocar plegats l’octubre de 2021 en el concert d’homenatge a Àngel Casas, a TV3. Aquella separació es va justificar perquè cadascú tenia ganes de fer coses pel seu compte i, de sobte, vam descobrir que Quimi Portet també cantava i que ho feia a partir de dues premisses que han presidit tota la seva carrera. Primer, la música; després, les lletres. I una altra: “Els concerts no queden; els discos, sí. Vull deixar les meves cosetes, que són discos”.

En aquest procés, el músic nascut a Vic ha tingut la “pretensió minúscula”, però robusta, de cantar per a poca gent, de convertir-se en “l’astre intercomarcal” (com ell mateix es va definir en un llibre, el 2007) que confegia una altra mena d’himnes, lligats a una cultura popular m’atreviria a dir que “rural”, la que es fonamenta en obvietats que oculten dobles, enigmàtics, sentits. “Si plou, ho farem al pavelló. Live in Cincinatti” és un recopilatori de tots els seus èxits en solitari i també una declaració de principis, una mena de filosofia de vida. No hi ha problema. Podem canviar, si és que les coses no van bé. I ho podem fer tot, encara que sigui en un pavelló a punt de caure.

La influència de Pla

Mentre anava amunt i avall amb El Último de la Fila, Quimi Portet, a l’autobús de la gira, llegia Josep Pla. L’obra completa, en tres anys de carreteres. N’ha parlat, alguna vegada, i ha reconegut la seva influència, però també la de Sisa o la de Santiago Rusiñol, i ha dit, per exemple, que L’home dibuixat era un pont que unia els que s’havien pres un “tripi” amb els que llegien l’escriptor de Palafrugell.

Notícies relacionades

El dia que Quimi Portet va rebutjar U2 per anar a cantar sardanes en un restaurant

Quimi Portet: «Faig cançons per oblidar-me del proïsme»

L’humor de Portet, cada vegada més afilat i punxant, no pas nihilista, però sí desmenjat, amb elevades dosis d’intel·ligència (com un instint de conservació), el vam poder comprovar en les seves intervencions a “Natura sàvia”, el programa d’animals de TV3 que compartia amb un altre Pla, l’Albert. Allà, asseguts tots dos, feien servir la fórmula que va descriure Carner per adjectivar l’humor català, que és una exaltació irònica de l’obvietat.

Quimi Portet confessa que van ser els “riffs” de guitarra, “simples i rudimentaris”, els que li van canviar la vida. Una música tribal, directe, que precedia les lletres que havien de venir després. Els paisatges sonors emocionen més que les paraules. Ja ens podem atipar d’ajuntar-les. I això que Portet és un dels millors lletristes del país. Com diu ell mateix, però, arriba després un solo de violí i aleshores sí que t’emociones de veritat. El Último no torna als pavellons. Plogui o no plogui, Portet hi continua tocant.