Investidura Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La paràlisi que amenaça
No és fàcil pactar l’amnistia. Però afegir a aquest desafiament la condició de «treballar per fer efectives les condicions per a la celebració d’un referèndum», com a premissa per a la investidura de Sánchez, és tornar al terreny de l’impossible.
El Parlament aprova condicionar la investidura de Sánchez a l’impuls d’un referèndum
El PSC avisa ERC i Junts que s’arrisquen a noves eleccions si exigeixen un referèndum
La irreprimible voracitat dels partits independentistes torna de nou: l’afany de menjar-se entre si. Com un ‘déjà-vu’, tornen la gesticulació institucional, aquell anar apujant l’aposta, portar la pressió més enllà de l’estricta taula de negociació. ERC i Junts no són Ícar desitjant volar més alt o el rei Mides atresorant or, més aviat protagonitzen un duel funest entre els dos personatges. Cadascun colpejant-se el pit mirant de desafiar i imposar-se a l’altre. Mentrestant, el públic assisteix a l’espectacle entre inquiet, perplex o indiferent. El present rima amb un passat que no va acabar bé.
ERC i Junts solen arrogar-se la capacitat de parlar en nom de Catalunya. Les paraules admeten el joc, però la realitat exigeix dades. En aquest cas, els resultats electorals. I mai és sobrer recordar que els catalans van parlar molt clar el 23 de juliol. ERC i Junts van aplegar un total de 855.517 vots. PSC: 1.213.006. Si a això s’hi afegeixen les 493.548 paperetes de Sumar, les exigències independentistes sonen a extemporànies. És possible que en les eleccions passades els socialistes atraguessin vot útil contra un Govern del PP i Vox. Precisament per això, la voluntat de la majoria hauria de guiar els acords.
Entretots
No és fàcil pactar l’amnistia, delimitar el seu abast, definir a qui beneficia i a qui no, ajustar l’acord perquè no suposi un greuge a la resta de la ciutadania (especialment, en els casos del malversació), evitar humiliar els que es van veure qüestionats i insultats per discrepar o, simplement, advertir de l’abisme que venia... No, res d’això és fàcil, però a favor de la convivència, per deslliurar-nos de llasts i rancors, pot tenir sentit. Però afegir a aquest desafiament ingent la condició de «treballar per fer efectives les condicions per a la celebració d’un referèndum», com a premissa indispensable per a la investidura de Sánchez, és tornar al terreny de l’impossible. ERC i Junts saben que topen amb una línia vermella i, de nou, tornen a ballar-hi al damunt.
Ícar va caure al mar quan la calor del sol va desfer la cera que mantenia unides les seves plomes. Mides va morir de fam, ja que tot el que tocava es convertia en or. La primera temporada del duel entre Ícar i Mides va enfonsar Catalunya en una paràlisi política de la qual ara es comença a recuperar. Repetir eleccions té molt de desaprofitament de temps i esforços, de burla a la ciutadania, però travar un acord sota l’influx d’unes mires tan altes i cegues condemnaria tota la investidura a una paràlisi desoladora.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
