Un apòstol dels gentils a Montserrat

Per això, cada nova incorporació, és avui aigua de maig per garantir la continuïtat de l’únic lloc sant que es disposa a celebrar, el 2025, mil anys d’existència, sempre amb presència contínua d’habitants, els monjos custodis del sant lloc. Benedictins, en aquest cas, a l’ombra de la seva (nostra) venerada «Morena de la Serra» que va escriure mossèn Cinto Verdaguer, el clergue que va recuperar el català per al món de les lletres.

Un dels últims homes a sumar-se a la comunitat de monjos va ser mossèn Pau Valls, un exdirectiu d’èxit que en la seva vida mundana es deia David. Ho va deixar absolutament tot per viure en comunió amb Déu. A Montserrat, és clar, icona de l’Església catalana i del país en el seu conjunt, a més d’una de les serres més singulars de tota la Península amb les seves agulles característiques com dits que assenyalen el cel.

Mossèn Pau Valls es va consagrar monjo amb 57 anys. Després del llarg període de noviciat en què es posa a prova la idoneïtat per viure com un més dels germans de la família montserratina sotmesa a la regla de sant Benet. I al seu abat, elegit d’entre els monjos i pels monjos per sufragi universal.

Pau Valls és, d’altra banda, un monjo que representa una sensibilitat clarament progressista, continuador de la línia que d’alguna manera va inspirar el cardenal afecte a la República Vidal i Barraquer, el bisbe que va morir en l’exili perquè Franco mai li va permetre tornar. Però, sobretot, se’l pot considerar –salvant les distàncies d’època– un deixeble del pensament del canonge Carles Cardó. El clergue que va escriure una frase encara indigerible per a una Església que el 2013 va canonitzar màrtirs els 20 monjos de Montserrat assassinats després del cop d’Estat del 1936 per les hordes feixistes. El pare Bernabé va publicar un llibre en la seva memòria, l’últim monjo que va arribar a tal des del seminari.

La sentència lapidària de Cardó, entre d’altres, va ser: «Les turbes no van cremar les esglésies sinó després que aquells sacerdots haguessin cremat l’Església». Demolidor i severament criticat. Tot i que no per tota la comunitat cristiana. Per això mateix, mossèn Hilari Raguer, monjo erudit de Montserrat, una eminència segons Paul Preston, va voler esmenar la canonització dels seus germans de fe. No perquè no considerés aquells vils assassinats, sinó perquè afirmava que no els van donar mort per Crist, sinó precisament perquè l’Església va oblidar la veritable doctrina cristiana. I va consumar aquesta el desastre, declarant ‘croada’ el cop d’Estat, cras error que continua encara sense esmenar-se com manaria el bon Déu.

El monjo Pau Valls no és només una benedicció per a la continuïtat del monestir en temps en els quals flaquegen i escassegen les conviccions, sinó que connecta amb l’Església que l’historiador i polític Josep Benet reivindicava per ser la més progressista d’Europa. També per això va ser Benet qui al seu dia va representar un compromís històric a la catalana: l’entesa entre el socialisme i el cristianisme que l’extremisme va avortar a Itàlia.

Sempre ha existit una Església catalana als antípodes d’una Església espanyola de biaix integrista. Tant és així que mossèn Hilari Raguer va sortir al pas de la Conferència Episcopal quan aquesta va considerar la unitat d’Espanya com un valor moral. Ser independentista no és cap pecat, els va respondre. Avui, que ses excel·lències de la Conferència Episcopal hi tornen carregant contra l’amnistia, ja no està Hilari Raguer per posar-les al seu lloc. Però sí que està Pau Valls.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

S’ha de recordar també que el canonge carlí Jaume Collell, íntim de Verdaguer, finalitzava els seus discursos amb un «per Déu i per Catalunya». Estimar la pàtria no significa no poder estimar Déu.

Probablement, el monjo Pau Valls podria subscriure la frase només que l’últim apòstol –per alguna cosa és Pau– de Montserrat representa en tota la seva plenitud la doctrina social de l’Església. El germà Pau és un monjo activista que vessa energia i que creu fermament que el camí de l’Església el segle XXI passa per l’obertura, per acostar-se als agnòstics i connectar-hi. Per això fa propostes innovadores com el Cap de Setmana per a No Creients a Montserrat per al segon dissabte de novembre. No s’ha fet mai abans i cal veure l’acollida que tindrà. Tot i que, sigui quin sigui l’èxit de la proposta de Pau Valls, no es rendirà ni es desanimarà, conscient que els camins del Senyor són inescrutables. Abans que res, l’últim apòstol montserratí és un home de fe d’una admirable i contagiosa passió, inassequible al descoratjament malgrat la Conferència Episcopal.