Subvertir el bé i el mal

«Política de crueltat performativa i venjança», «retòrica sàdica» o «teatre de la crueltat» són alguns dels termes amb què ‘The Guardian’ va qualificar l’exercici de la ministra d’Interior, Suella Braverman, l’abril passat. L’estocada havia sigut unes declaracions en què acusava els homes britanicopakistanesos d’abusadors sexuals de nens. Així, sense matisos. Va ser tal l’impacte de l’exabrupte que Sayeeda Warsi, expresidenta del Partit Conservador, va denunciar al mateix diari el «llenguatge irresponsable i divisiu» de la seva companya de files i va recordar que un informe del ministeri de l’Interior del 2020 va concloure que «la majoria de les bandes d’abús sexual infantil estan formades per homes blancs menors de 30 anys».

Notícies relacionades

La paràlisi que amenaça

Culturalment cristians

Ara, Braverman (filla de migrants indis) qüestiona la Convenció Europea per als Refugiats de 1951 a l’afirmar que amb «tenir por de ser discriminat al teu país d’origen» per ser homosexual no n’hi pot haver prou per tenir dret a la protecció. La persecució de les persones LGTBI no és una qüestió de «tenir por a». Detencions, tortura, fins i tot l’aplicació de la pena de mort, són algunes de les realitats a què s’enfronten. Fugir és pura supervivència. Fa només un grapat d’anys debatíem sobre com augmentar la protecció de les persones perseguides, ara només s’aprofundeix en la intempèrie. 

Negar el caràcter de víctima a un refugiat és fonamental per enfortir el discurs que assimila estranger a diferència i perill. Una manera malintencionada de recrear les fantasies de la puresa nacional. Però creure que el tracte als migrants no afecta la resta de la ciutadania és tan il·lús com pensar que l’eliminació dels jueus era un tema marginal del Tercer Reich. Reformata el cervell, la moral. En el fons, al negar la vulnerabilitat d’un migrant LGTBI es nega l’existència pròpia d’aquesta discriminació. La intempèrie s’estén dins les fronteres.