L’elefant fora de l’habitació

La jugada més brillant de Pedro Sánchez durant la investidura fallida de Núñez Feijóo ha estat aconseguir que totes les intervencions parlessin de l’amnistia, excepte la socialista. És a dir, ha aconseguit treure l’elefant de la cambra, sense dir una sola paraula. La bona feina l’han fet els seus adversaris, tan obsedits a convertir l’amnistia en l’epicentre del debat, que l’han normalitzat i han ajudat a fer quallar la idea que seria inevitable. A més, l’estratègia Feijóo ha provocat un efecte invers que suma més adhesions i que es podria resumir en la resposta d’Aitor Esteban: «Si l’opció és entre Feijóo o l’amnistia, ens quedem amb l’amnistia».

És a dir, després del debat, la possibilitat d’aprovar l’amnistia ha quedat instal·lada en l’imaginari col·lectiu espanyol, sense que, més enllà del soroll mediàtic dels sospitosos habituals, passi res de greu. És cert que la dreta i els seus extrems continuaran utilitzant-la com a munició retòrica, i que, una vegada aprovada, la convertiran en un camp de batalla. Però, facin el que facin, el que és important és que ningú no dubta que es pot produir, i que, si s’aprova, no és la pèrdua de Cuba. També en aquest sentit, el debat de Feijóo ha estat un experiment de Sánchez per comprovar si els socialistes i l’opinió pública d’esquerres l’acceptarien amb normalitat, i és evident que la prova ha sortit exitosa. Mentre els Pedro Jota i companyia cridaven a la revolta contra l’amnistia, els mitjans progres han mantingut posicions, han llimat asprors i han deixat els vells mamuts rondinaires del PSOE arraconats a la paret. Si Sánchez volia saber si podia emular Azaña quan, el 1936, va alliberar 3.000 presos catalans –incloent-hi el president Companys– empresonats pels Sis d’Octubre, la resposta ha estat positiva. Fora dels Page de torn, no hi ha revolta socialista –ni ciutadana– contra l’amnistia. I ha aconseguit aquest aval sense haver-ne parlat una sola vegada, cosa la qual és certament meritòria.

Notícies relacionades

Aragonès insta l’independentisme a sumar per a un nou referèndum que sigui «respectat»

¿De què parlen quan parlen d’amnistia? L’empremta que queda per esborrar de l’1-O

A partir d’aquí tot comença. Que Sánchez hagi desfet el primer nus per aconseguir resoldre l’embolic de la investidura no vol dir que el camí estigui trillat. D’entrada cal definir amb precisió quirúrgica el text de la llei, per tal que no deixi forats negres on determinats jutges puguin escapar-se, no endebades seran ells qui l’aplicaran en cada cas. I després caldrà assumir una petició que costa de digerir per als socialistes: la figura del mediador internacional, sense el qual Puigdemont no avançarà en la negociació. Primer, perquè la desconfiança amb el PSOE és absoluta, i segon perquè Waterloo vol que el conflicte català estigui present i marqui tot el procés.

Però la qüestió més espinosa vindrà després i, per molt que s’esgargamelli el bo d’Asens, no es podrà evitar obrir el meló. És inimaginable que Puigdemont pugui acceptar la investidura sense aconseguir el compromís –segellat– per avançar en alguna fórmula que permeti votar a Catalunya. Ell mateix va instal·lar la negociació en un marc de decisió històrica, i aquest és el veritable nus gordià que exigirà molta intel·ligència per resoldre’l. De moment, Sánchez no sembla que s’ho pugui permetre, i Puigdemont no hi pot renunciar, però ja se sap que en política tot és impossible fins que deixa de ser-ho. En tot cas és impensable que l’independentisme renunciï a la seva essència, i Puigdemont ha deixat molt clar que l’amnistia no és una contrapartida per a la investidura, sinó la prèvia per asseure’s a negociar. A més, ERC també s’ha mogut en aquesta direcció, desesperada per sortir de la irrellevància en la qual està ara situada en la política espanyola, de manera que el PSOE no podrà escapar-se d’aquest elefant. Vol dir això que la investidura serà impossible, a tenor de les declaracions d’Illa? Serà difícil, perquè el tema del referèndum és un os dur, però fa poc temps eren impossibles els indults, i fa dos dies era inimaginable que es pogués plantejar l’amnistia, i resulta que la ciutadania l’està digerint sense massa problemes. I si també resulta que pot digerir aquest altre debat? I si resulta que la ciutadania espanyola és menys reaccionària del que el soroll de Madrid pronostica? En tot cas, ho sabrem aviat, perquè aquest elefant ja està preparat per sortir de la cambra.