Desperfectes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La liquidació del procés
Des de l’independentisme s’usa el sarcasme contra la ‘pax’ autonomista precisament quan seria la via no traumàtica, el retrobament a la vida pública
Postergar el diagnòstic terminal del procés ara és la dedicació exclusiva d’una classe política ja tan caduca que ni pensa en demà passat. És també el trànsit d’un sistema polític que ha danyat, potser irremissiblement, les institucions autonòmiques de Catalunya. És com un cotxe amb les rodes endinsades en l’arena, sense un altre horitzó que la pugna entre ERC i Junts.
Què hi ha més enllà? Al marge de la deterioració pròpia del procés, hi hauria allò que es proposi ser la societat catalana encara que de forma més immediata tenim la perplexitat i la indiferència. A les autovies polítiques de Catalunya segueixen els embussos davant les cabines de peatge que pretén regentar Carles Puigdemont mentre que el PSC rep vots de manera incremental, mentre manca un nucli polític que doni forma pròpia al postprocés. Alguna importància té que, fruit d’un vot raonable, a l’Ajuntament de Barcelona hi hagi un alcalde del PSC i no de Junts, i que després d’Ada Colau es facin gestos significatius per contrast amb el que va ser la Barcelona antisistema.
No tot ha conclòs però el desenllaç és constatable, a sis anys del referèndum il·legal de l’1 d’octubre del 2017, una de les catàstrofes institucionals més flagrants de la història de Catalunya. La seqüència ha estat molt aparatosa. Com en altres moments de la història moderna de Catalunya, existia prèviament una sentimentalitat: ha estat políticament molt mal instrumentada o només en benefici d’un nacionalisme anacrònic, i per això, encara que es va invocar molt el suport d’una immensa majoria, va acabar sent una condensació fugaç, molt accidentada i finalment estèril. Hi hagué simbolismes, problemes d’ordre públic, urnes i recomptes fora de la llei. La tensió va ser extrema, amb una declaració unilateral d’independència minimalista, la fugida de Carles Puigdemont i actes de desordre al carrer. Va arribar l’aplicació de l’article 155, més aviat innòcua i sense alteracions.
És gairebé inevitable, donades les característiques del moment, que ara tot se centri en la figura de Puigdemont com si no haguessin existit altres actors polítics però és que no pocs dels personatges d’aquell octubre han passat per la presó o segueixen inhabilitats. De totes maneres, si vols una república catalana i, si com dius, tens el suport d’una immensa majoria, no li demanes una amnistia al Regne d’Espanya.
Amb el procés ha arribat el final del catalanisme històric. En gran part, va anar escorant cap al nacionalisme del tot-o-res de manera irreversible. Aquestes translacions no han estat articulades, sinó tot el contrari, i és per això que ara mateix la societat catalana és en un moment d’incertesa sense precedents.
En realitat, ara té al davant el menú propi de totes les opinions públiques d’Europa: immigració, inseguretat, falta de competitivitat, sistemes educatius d’escassa excel·lència, correcció política, desvinculació, la contundència de l’imperi xinès, les alteracions climàtiques, insòlits dilemes bioètics i tecnològics.
Notícies relacionadesEvidentment, no tot quedaria solucionat anticipant les eleccions autonòmiques però el cas és que la vida institucional de Catalunya va trencant-se. Des de l’independentisme s’usa el sarcasme contra la ‘pax’ autonomista precisament quan seria la via no traumàtica, el retrobament a la vida pública.
Després del procés, les institucions. Pot ser la liquidació menys irracional. Les institucions de la vida civil estabilitzen i donen continuïtat. La seva raó d’existir és molt elemental: són duradores, tenen la garantia de la llei i el valor de l’experiència col·lectiva. És l’entorn de seguretat que fa que les empreses no es deslocalitzin, les llibertats tinguin garanties, els inversors es fiïn i que hi hagi calma als carrers.
