Necessito un lector de sensibilitat

Els francesos són tan seus que no han arribat a veure que un lector de sensibilitat pot ser molt útil. Només cal saber trobar-li la seva funció. A mi, per exemple, a vegades em passa que acabo un article sense haver ofès ningú, i no me n’adono fins que el veig publicat l’endemà, quan ja no puc arreglar-ho. Amb un lector de sensibilitat, això no m’ocorreria. Li passaria l’article només acabar d’escriure’l, ell el llegiria atentament i em donaria el seu veredicte professional.

-No crec que ningú se senti ofès.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I aleshores jo sabria que haig de refer l’escrit, introduint-hi referències a alguna raça o a les dones o als ciclistes o als animalistes o als llacistes o a les feministes o als grassos o als calbs o als nens o als vells o als ucraïnesos o als russos o a la vacuna de la covid o als transsexuals o a una religió o a qualsevol equip de futbol. O almenys alguna paraulota, collons. Cada escriptor o periodista hauria de tenir el seu lector de sensibilitat de capçalera, per assegurar-se que ofèn algun grup, ètnia, poble o agrupació. També és vàlid ficar-se amb algú individualment, que hi ha lectors que es prenen l’afront a un personatge públic com si els haguessis esmentat la mare. El que justifica la llibertat d’expressió és la possibilitat d’ofendre, ultratjar i faltar al respecte, per elogiar algú no ens cal. Per això es fa necessari el lector de sensibilitat, per assegurar la vexació.

L’editorial que em publica els llibres sol retornar-me les proves, ja revisades, amb anotacions al marge. Es veu que ja té lectors de sensibilitat, i jo sense saber-ho, perquè bon nombre d’aquestes anotacions suggereixen (en va) que introdueixi algun canvi, ja que, segons em recalquen i subratllen, «Aquest paràgraf podria ofendre (posi el lector aquí el grup que prefereixi)». Acotacions que em tranquil·litzen i a les quals responc sempre amb les mateixes tres paraules: «ja ho sé».