Codis generacionals Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Aitana i les nenes
A les milers de mares que tenim entrada per acompanyar a les nostres filles al concert ens tocarà aguantar-ho, fer cara de tot bé i, si cauen preguntes, respondre-les amb altura
En els vuitanta els nens escoltàvem Enrique y Ana i vestíem amb roba de tall clarament infantil. Vaig tenir el meu primer casset de música de grans, Duncan Dhu, als 11 anys i recordo ensenyar-lo als meus amics amb fanfarroneria: i és que jo ja em sentia batejada per a la vida de grans des d’un any abans, quan havia acompanyat els meus pares a un concert de Madonna. Aquell espectacle sobre un llit amb llençols de seda no era per a nens de la meva edat. És clar que no vaig entendre gaire del que cosa havia vist fins anys més tard, tot i que la sensació que estava veient una cosa radicalment nova no la vaig oblidar.
Ara les nenes d’aquesta edat vesteixen igual que nosaltres les grans, les seves mares, les seves ties, les amigues de les seves mares. No sé si és la globalització, els preus o la nostra tonteria, però recordo la incomoditat del primer dia que, en una trobada amb amics, la filla d’un d’ells havia crescut de cop i portava les mateixes botes i el mateix jersei que jo. Em vaig sentir una mica incomodada, gairebé fora de lloc: ¿quina de les dues no estava vestint d’acord amb la seva edat? Hem deixat enrere una època en què la roba diferenciava les nenes de les joves, i aquestes de les senyores. ¿Però qui és ara una senyora? S’han eliminat els codis generacionals (la manera de vestir, els pentinats, fins i tot la música que escoltem) excepte en els extrems: els nadons i els supergrans. Al mig hi ha una gran massa de gent bastant semblant, uns amb ganes de ser més grans de cop i altres de mantenir-se joves.
La confusió és normal i explota contra artistes com Aitana, un autèntic fenomen entre els nens. No sé com és per a ella sortir a l’escenari i veure centenars o milers flipant a coll dels seus pares. Música feta i pensada per a gent gran fent furor entre nenes i preadolescents. Ara la polèmica és que Aitana «ha crescut» i sense previ avís munta a l’escenari de la seva nova gira un espectacle que recorda el de Madonna el 1990. A les milers de mares que tenim entrada per acompanyar les nostres filles al concert ens tocarà aguantar-ho, fer cara de tot bé i, si cauen preguntes, respondre-les amb altura. És art. T’agradarà o no, però és l’art d’Aitana més enllà de les nenes.
