Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Míchel, el nen de Vallecas que va pujar en ascensor
Dedicació, consciència de la història, necessitat de compartir el compromís, de confeccionar una mística de l’esforç i també de l’ambició
L’endemà d’haver pujat per segon cop a Primera Divisió, el juny del 2022, el Girona FC va organitzar una festa a l’estadi de Montilivi: música, focs artificials i una entrada triomfal dels jugadors que s’havien convertit en herois. L’últim que va trepitjar la gespa va ser Míchel, l’entrenador. Va entrar corrents, somrient i, de cop, es va aturar, va agafar l’ampolleta d’aigua que duia a la mà i la va estampar amb fúria contra el terreny de joc. Després, va riure encara més. Era una picada d’ullet, irònica, enjogassada, a la seva manera de funcionar durant un partit. El Míchel que dirigeix l’equip, dret davant la banqueta, és un individu en tensió (té el tic d’obrir i tancar sovint les parpelles i, aquí, aquest gest es multiplica), que gesticula i s’enfada, que camina amunt i avall de l’àrea tècnica amb desfici quan un jugador rifa la pilota sense jugar-la com ell voldria i que, finalment, en l’instant suprem d’arravatament, agafa l’ampolleta d’aigua i la llança amb coratge contra la gespa. Després, de cop, quan acaba el matx, quan ha de saludar l’entrenador rival, quan contesta les preguntes a la premsa, o quan, l’endemà, ajunta els futbolistes per analitzar encerts i errors, es transforma en una persona en extrem educada i racional, propera i cordial, que engresca els seus amb xerrades i màximes motivadores. És probable que aquesta doble personalitat respongui a una de les reflexions que formula l’escriptor James Kerr en un llibre mític sobre un equip també mític, 'Legacy'. Hi parla de la selecció de rugbi de Nova Zelanda, els All Blacks, i té, per exemple, una definició com aquesta: «Cap calent: tensió, ansietat, agressivitat; cap fred: relaxació, tranquil·litat, idees clares». El llibre de Kerr és una mena de bíblia per a Míchel. El té subratllat i hi torna, de tant en tant. Conté bona part de la seva filosofia com a míster. «Un estol d’ocells dibuixa una figura al cel i, per torns, n’hi ha un que els dirigeix. És més efectiu volar així que no pas fer-ho sol, i si algun perd el ritme, els altres l’esperen: cap ocell no queda ressagat». O un altre exemple: «Els líders són narradors d’històries; totes les organitzacions van néixer d’una història emocionant». I un altre: «La samarreta no és teva; tu ets només el cos que ara la du al damunt».
Si barregem tots aquests conceptes i els mesclem en surt el 'còctel Míchel'. Dedicació, consciència de la història, necessitat de compartir el compromís, de confegir una mística de l’esforç i també de l’ambició. Seria com una carta d’identitat a la qual, per descomptat, li faltaria un ingredient principal. No pas dels antípodes, sinó d’un lloc més proper, com ara Vallecas. Míchel no s’entén sense el barri. Sense la fruiteria de Benjamín i Candela, els seus pares, sense la casa de planta baixa del carrer Monte Oiz, a tocar de la colònia de San José: «Aquelles casetes que alguns en deien xaboles, però que per a nosaltres eren una llar». Després, la família va anar una mica més enllà, sempre a Vallecas, a la zona de Palomeras. Van poder accedir a un habitatge de protecció oficial, «un pis que per a la família era un luxe. Anar a viure a un cinquè pis! Em passava el dia pujant i baixant amb l’ascensor».
De petit, Míchel va estudiar al col·legi Raimundo Lulio. Potser li ve d’aquí la voluntat d’aprendre català un cop aterrat a Girona. I dels ensenyaments de la mare, esclar, que li va inculcar el respecte pels altres: un assumpte d’educació i de civilitat. Míchel, com m’explica David Torras, cap de comunicació del Girona, ja compartia des dels inicis missatges de veu privats en català. I aleshores, un dia, va començar a fer servir en públic la llengua del lloc que l’acollia «no pas com a res extraordinari, és pura lògica: per ser feliç, com més a prop estàs de la gent, millor, i per estar amb la gent he de poder parlar amb ells». Així de fàcil. Míchel no pensava que un gest com aquell tindria tanta transcendència. Però la va tenir. Va acabar connectant amb els aficionats, assisteix a sessions de conversa amb un lingüista amic, parla amb una correcció cada dia més evident, ha rebut un premi a la normalització lingüística (en què va tornar a reivindicar l’esperit vallecà) i ara, quan la grada d’animació Jovent Gironí entona el càntic de «Míchel, català», tot l’estadi del Girona ret homenatge a qui va arribar a la ciutat dels quatre rius per confirmar la bellesa del futbol i la digna reivindicació de la humilitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
