Els que no guanyen el Nobel

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Entre els lectors, el Nobel es viu com una confirmació del bon criteri personal, però també com un joc on els gustos –a favor i en contra– t’acaben convertint en el defensor d’un model literari, a vegades amb el mateix entusiasme cec d’un aficionat al futbol. Recordo la il·lusió que em va fer quan Alice Munro, a qui havia llegit a fons, va guanyar-lo el 2013: m’agafaven ganes d’anar a Canaletes i cridar la notícia als quatre vents. O l’any passat: el premi a Annie Ernaux va causar una onada de fervor literari en el feminisme militant, que veien en el reconeixement un signe dels temps canviants.

Aquest any el resultat semblava més obert que mai perquè han mort alguns autors que sovint sortien a les travesses: Dubravka Ugresic, Martin Amis, Charles Simic, Milan Kundera o Cormac McCarthy. D’altra banda, a vegades l’Acadèmia Sueca tria noms menys evidents en l’ampli món de l’edició, o aposta per autors centrals de la literatura escandinava. Sol coincidir, aleshores, que les traduccions arreu del món es deuen a editors independents, que veuen com es premia també la seva obstinació, el seu bon ull. És el cas, aquest any, del noruec Jon Fosse. Sense cap llibre traduït al català, en castellà es pot llegir part de la seva obra a l’editorial DeConatus, que amb gran dedicació ha anat publicant diversos volums de la prosa de Fosse. Per mi el Nobel també els premia a ells, i a un catàleg de risc, amb autors per descobrir –com Joshua Cohen, Percival Everett o Kim de l’Horizon– que possiblement no guanyaran mai el Nobel.