La missió a la Terra de Frank Rubio

No sé on viu a Miami i desitjo que hagi trobat aquest silenci que jo sempre vaig creure que hi havia allà fora, just on hi ha les estrelles, però que tampoc, almenys fins que no avanci més la tecnologia.

El silenci a les ciutats

A Barcelona, en la majoria de les nostres ciutats, aquest silenci que anhelava tant l’astronauta Frank Rubio és una quimera. Jo l’he buscat a estones, en temps d’oci, però es diria que una batuta invisible coordina els sorolls com si integressin una orquestra on els instruments van irrompent, de vegades de manera successiva, de vegades en simfonia, però obstinada a no deixar de tocar ni un segon. Els cotxes i les motos, autobusos, des de les sis del matí. Les xerrades i les riallades, els crits de nens, a l’entrada i la sortida d’escoles. Les cotorres i els pardals i les gavines i les merles, segons l’estona o la zona. La música de bars o espectacles o terrasses. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Vaig intentar caçar el silenci algunes nits caloroses d’aquest llarg estiu, però sempre el trencava un grup de gent que pernoctava, una moto, el camió de les escombraries i les animades xerrades dels seus treballadors. Una d’aquelles nits, quan vaig creure atrapar aquella màgica hora muda, cap a les cinc del matí, una música i un motor van esquinçar el silenci. Vaig sortir al balcó i vaig creure estar somiant. Un taxi pujat a la vorera a la plaça que hi ha davant de casa meva feia voltes amb les finestres obertes i la cançó ‘Skyfall’, la de la pel·lícula de 007, a tot volum. Em vaig resignar davant la fatalitat, davant la impossible recerca del silenci després de les onades de so que no cessen. 

Queixes veïnals

Queixes veïnalsLa ciutat és molt sorollosa, d’una manera sòlida i permanent, tot i que en general només ens queixem quan els caps de setmana hi ha algun embolic al carrer a la nit o en aquelles zones particularment perjudicades pel trànsit. Les últimes queixes, que són les primeres, plantejades pels veïns de patis d’escola quan la criaturada s’apropia de l’esbarjo s’han atribuït a una herència de la pandèmia. I sí, vam descobrir el silenci durant uns mesos i el seu efecte va ser tal en les nostres vides que l’enyorem i el volem recuperar. Igual que s’organitzen dies sense cotxes, ¿per què no pensem a promoure franges horàries silencioses?. L’espai públic sempre ha sigut difícil de governar, però si s’habiliten rutes perquè els nens puguin anar en bici, o, com es fa en algunes ciutats, es prohibeix fumar en avingudes i parcs, ¿per què no apostar per una cultura urbana més silenciosa? La pacificació dels carrers també és això. Així potser fins i tot aconseguim sortir de la llista de ciutats més sorolloses segons l’Agència Europea Ambiental (EEA).