Gàrgoles Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El groc cadmi de Miró
I et fas preguntes. Algunes. O tan sols una, la més decisiva. ¿Per què aquest atac que reporta una sagnant victòria efímera, un cop d’efecte a canvi d’una previsible i anunciada repressió que s’acostarà a l’aniquilament?
¿Per què hi ha guerra entre Israel i Gaza?: les claus de l’atac de Hamàs
Israel es reforça per esclafar Hamàs amb una imminent ofensiva terrestre a Gaza
Quan et dediques a opinar sobre el que passa al món és inevitable que la realitat més obscura, més tenebrosa, tard o d’hora et reclami l’atenció. Et pots passar dies parlant de llibres o d’obres de teatre i exposicions, o pots fer un tomb pel carrer i observar l’enorme varietat de costums i registres dels humans. O pots analitzar el que succeeix més a prop teu, amb l’afany d’entendre-hi o amb la voluntat explícita de criticar i proposar solucions o de combatre actituds que trobes que són indefensables. O et pots aturar en minúcies que, vistes de prop, són això, minúcies i que, en canvi, et permeten navegar per un ampli oceà de referències històriques i de plaers estètics. Posem per cas el que han descobert un grup d’experts en restauració d’obres d’art: la pintura groga que feia servir Joan Miró, de la casa Lucien Lefebvre-Foinet, tenia unes deficiències en l’estructura química (els tubs de Groc Cadmi Llimona, número 1, en concret) que, amb el temps, han causat una pèrdua de la brillantor original. Passava una cosa similar, per exemple, amb el delicat lapislàtzuli de la volta de la capella dels Scrovegni, a Pàdua, i amb l’extrema fragilitat d’un fresc que s’anava deteriorant (per la humitat, per la contaminació) amb els anys.
Pots parlar de tot això, doncs, i pensar que en el món, de fet, aquestes són les coses importants o, de sobte, adonar-te que no tot es redueix a la límpida contemplació de la bellesa o a l’interès per saber com el pas del temps ens aboca a la consumació de les escletxes. És aleshores quan mires, posem per cas, a Palestina. No n’ets un expert, però saps quatre coses, que són les quatre coses que tots més o menys sabem. Que els terroristes d’una època, si aconsegueixen els seus objectius, són tractats d’herois en el futur. Que la construcció d’un Estat implica necessàriament violència. Que hi ha ferides antigues que encara no han fet crosta. Que l’estabilitat no és fruit dels bons sentiments, sinó d’interessos enfrontats en un equilibri precari. I et fas preguntes. Unes quantes. O tan sols una, la més decisiva. ¿Per què aquest atac que reporta una sagnant victòria efímera, un cop d’efecte a canvi d’una previsible i anunciada repressió que s’aproparà a l’anihilament? ¿Per què el suïcidi col·lectiu? ¿Per desesperació absoluta? ¿Per innombrables giragonses geoestratègiques? Torno al groc cadmi de Joan Miró i als cels de Giotto. «Quina mena de temps, en el qual / parlar d’arbres és gairebé un crim / perquè implica silenci sobre tants delictes». Ho deia Brecht.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
