Guerra al Pròxim Orient Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Iran, el ‘mastermind’ de l’atac
Aquesta guerra no té per objectiu un estat palestí que mai ha sigut l’objectiu de Hamàs, que pretén una república islàmica a tota la regió
Una de les dificultats per explicar el conflicte entre Israel i Palestina és la seva dimensió geopolítica. Si es limita a una simple qüestió entre palestins i israelians, el normal és que no s’entengui res i es redueixi la realitat a una equació maniquea de bons i dolents. Això passa aquests dies a les xarxes socials, on és terrorífic veure com el relat d’odi contra Israel ha arrelat en sectors que arriben a aplaudir els brutals atacs contra milers de civils. En aquest sentit, l’apologia de l’atac que ha fet la CUP a X és pura apologia del terrorisme. Costa entendre com la defensa d’unes idees nobles poden convertir-se en una exhibició de deshumanització.
Cal, doncs, posar-hi la lupa gran per entendre el que passa en un conflicte on les decisions no es prenen a la zona, sinó quilòmetres enllà. I el focus, inevitablement, cap desplaçar-lo de Ramal·lah a Teheran. Malgrat la bona fe dels que creuen que aquest mortífer atac és a favor de Palestina, el cert és que ni l’objectiu, ni els interessos són a favor dels palestins, per bé que, com sempre, són usats com a carn de canó i com a executors de barbaritats.
Quins són els interessos i quin és el ‘mastermind’ de l’atac? Per bé que se sap que els fils del conflicte els mou l’Iran des de fa temps, les evidències en aquest cas s’amunteguen de manera rotunda. Se sap que el principal proveïdor d’assistència militar i financera de Hamàs és el règim dels aiatol·làs, però ara sembla que, a banda d’ajuda, també hi hagut planificació coordinada. Dades: l’agència iraniana Tasnim va informar de la reunió, l’1 de setembre a Beirut, entre el ministre d’Exteriors iranià, Hossein Amir-Abdollahian, i líders de Hamàs, el Gihad i Hezbol·là. A finals de setembre líders de la Guàrdia Revolucionària, encarregats de dirigir les accions internacionals, es varen reunir a Turquia amb el líder de Hezbol·là, el xeic Hassan Nasrallah, i el líder de Hamàs a la zona. El 4 d’octubre, el líder de Hamàs al Líban, Osama Hamdan, va participa en la Conferència Islàmica a Teheran, i l’agència IRNA publica la seva foto al costat del president de l’Iran, Ebrahim Raisi. El comunicat de la conferència és inequívoc: unió de tots els partits islamistes per «alliberar Al-Quds», és a dir, Jerusalem. En paral·lel, Gazi Hamad, portaveu de Hamàs, assegura a ‘Newshour’, de la BBC, que tenen el suport directe de l’Iran, i el mateix aiatol·là Khamenei, quatre dies abans de l’atac, publica aquest missatge a X: «el règim usurpador sionista està arribant al seu final». Finalment, les imatges en línia dels primers moments (com la de la noia segrestada en un jeep) surten per primera vegada al compte de Telegram de la Guàrdia Revolucionària, que ràpidament assegura que dona suport a l’atac. En paral·lel, el president de l’Iran, Raisi, parla amb el líder de Hamàs Ismail Haniyeh i amb el del Gihad Ziad al-Najala, per expressar el suport «complet» del règim a la guerra contra Israel.
En aquest punt, la pregunta és obligada: què en treu l’Iran? En treu rèdits molt importants. Primer, el règim fa servir la causa palestina com a font de legitimitat, després de patir la revolta més gran de la seva història. Segon, reforça la influència al món islàmic i deixa en evidència els països que han signat els Acords d’Abraham. Tercer, torpedina dos nous acords que estan avançats: el del Marroc, que ara pot quedar sacsejat per la situació, no endebades el principal partit marroquí, l’islamista PJD, ha donat suport a l’atac; i l’acord històric amb l’Aràbia Saudita, després de les primeres reunions oficials de ministres israelians al país sunnita. I, alhora, aprofita l’actual feblesa política d’Israel derivada de l’obcecació de Netanyahu amb el seu canvi legal.
Finalment, la conclusió. Aquesta guerra no té com a objectiu un Estat palestí que mai ha estat l’objectiu de Hamàs, que pretén una república islàmica a tota la regió. S’ha perpetrat per garantir els interessos de l’Iran a la regió i possibilitar una guerra global si Hezbol·là (que té més de 150.000 míssils apuntant a Israel) entra en escena. L’Iran en treu legitimitat interior, propaganda global i estratègia geopolítica, i el resultat són milers de morts, una crueltat a l’estil Daesh terrorífica i una ciutadania occidental encara més confosa, amb alguns sectors d’esquerres ensenyant les vergonyes. L’Iran mou els fils, i el món balla.