Odia bé i no miris a qui

Els versos d’un poema poden despullar la vida fins al moll de l’os. En aquest cas a la gossada d’odiadors digitals que un dia vam convenir a anomenar ‘haters’, potser perquè en anglès tot ens sembla més finolis. Però a més de la poesia, també pot servir la lletra d’una cançó:

«‘Esta canción la escribo para que no te guste. / Tú que sabes de todo desde el sofá de tu casa. / Esta canción la escribo para no decir tu nombre, / Solamente un cobarde protegido en pantallas’» (Andrés Suárez, ‘Por no decir tu nombre’).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ja fa temps que poetes i cantants enfoquen les antenes de la seva inspiració cap aquest univers de l’odi, que les xarxes socials propaguen com si fos el no-res de ‘La història interminable’. Pot arrasar-ho tot. I precisament per això resulta valuós que algú s’hagi animat a endinsar-se, amb criteris científics, en una atmosfera tan tòxica. La Universitat Internacional de la Rioja ha llançat ‘Hatemedia’, la primera plataforma que mesura la presència d’expressions d’odi en els mitjans informatius digitals; pel que publiquen, és clar, però sobretot pels comentaris que generen aquestes notícies.

Per exemple, si aquesta setmana els investigadors haguessin col·locat les paraules ‘Palestina’ o ‘Israel’, el seu monitor d’odi possiblement hauria col·lapsat. Perquè allà es maten a mansalva, però aquí el combat entre internautes per un conflicte que s’arrossega des de fa setanta anys es diferencia de la guerra de veritat en què no hi ha sang; en nivells de malvolença –i d’odi– gairebé podríem competir. La qual cosa connecta amb una de les principals dades obtingudes per ‘Hatemedia’ després de revisar més d’un milió de missatges: els campions en aquesta lliga de l’odi són els d’inspiració política, a moltíssima distància del segon classificat, que són els missatges d’odi contra les dones. No crec que suposi cap sorpresa, però confirma que aquest país té algunes coses per fer-se-les mirar.