L’espiral de la llibreta
¿Què hauria dit Vázquez Montalbán de tot això?
El 20è aniversari de la mort del gran columnista i escriptor barceloní
A l’AVE rumb a Madrid, districte federal, com diu amb molt encert Enric Juliana. Un tren matiner ple de gent que es dirigeix a la capital, la gran marmita de la multitud espanyola, passatgers que conversen sobre negocis, gestions, ministeris, àpats pendents, inventaris, amors i fills en custòdia compartida. Em toca el seient al costat d’un cavaller d’edat, alt, amb un paraigua molt negre i molt gran, que llegeix reconcentrat. Tafanejo de reüll en la seva lectura, i a la pàgina emergeix una equació en la qual la ics és l’«‘esencia de Dios’». Vaja. Això mateix em pregunto jo: on és Déu ara mateix, mentre, darrere dels vidres, cau una pluja mansa sobre els camps i els molins eòlics que travessen el desconcert del Celtibèria. I el del món.
A falta de déus a mà en l’oracle, busco entre els noms del santoral laic i em pregunto què diantres hauria dit Manuel Vázquez Montalbán (MVM) de tot això; per començar, de la investidura i les incògnites de l’equació que ens ocupa. Perquè resulta paradoxal que Puigdemont i l’independentisme ‘revenant’ sostinguin la clau de la governabilitat quan en les eleccions del 23-J la majoria dels catalans es van decantar pel PSC, Sumar i els Comuns. I, després, el mantra que la suposada amnistia sigui la panacea, el bàlsam de Ferrabràs que resolgui el «problema català». Tant de bo. ¿O la pressió desembocarà en noves eleccions?
L’ullal mordaç
Notícies relacionadesSeria formidable saber també què hauria rondinat Carvalho sobre la seva vella Barcelona, on és molt probable que li haguessin colat un pis turístic al mateix replà del seu despatx, al final de la Rambla. I Manolo, ¿què hauria dit d’aquesta samfaina? En realitat, fa dues dècades que em formulo la mateixa pregunta cada setmana. De tots els ‘manolos’ possibles, l’innegable, segons el meu parer, era l’analista polític, el brillant columnista que clavava l’ullal (mai sectari) a l’actualitat política. Però, així, com qui no vol la cosa, el dimecres 18 d’octubre es compleixen 20 anys de la seva mort a l’aeroport internacional de Bangkok, el lloc més inhòspit de la terra per acomiadar-se. Dimarts a la tarda, per cert, li van retre un homenatge al jardí de la llibreria La Central del Raval, en ocasió de la publicació d’una novel·la inèdita, ‘Los papeles de Admunsen’.
Tot i que mantinc molt bones relacions amb el més enllà, la ouija no em porta MVM. Potser hauria aprofitat la samfaina per cuinar-se un bacallà mordaç i descregut, però de segur que hauria repetit «estem envoltats». Ves a saber. Mentrestant, el filòsof del paraigua, en una aturada de la lectura, juga per internet una partida d’escacs amb moviments molt curts, prudents, de peó i alfil caut, com correspon als temps.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
