Llibres Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Temporada d’inèdits
Són edicions que tenen tot el sentit a nivell acadèmic, però la seva versió comercial comporta un risc
Els bitllets per entrar a la posteritat literària van molt buscats, però no crec que des del més enllà –o des del no-res– això preocupi els autors morts. Més aviat són els seus familiars, estudiosos i lectors incondicionals els qui reclamen una posteritat per a les seves obres. Hi he pensat aquests dies que s’ha conegut l’edició de tres textos inèdits d’autors ja desapareguts. En primer lloc, s’ha presentat ‘Los papeles de Amundsen’ (Navona), de Manuel Vázquez Montalbán, la novel·la que va escriure, entre 1962 i 1965, després del seu pas per la presó Model. També s’ha anunciat per al 2024 la sortida d’‘En agosto nos vemos’ (Penguin Random House), de Gabriel García Márquez; segons la nota de premsa, «després de rellegir l’obra, la família va concloure que té moltíssims i molt disfrutables mèrits». Finalment, La Magrana publica una novel·la epistolar de joventut de Maria Antònia Oliver, ‘Paraules al sol’.
La descoberta d’un text inèdit és sempre motiu d’interès, i alhora és inevitable que hi hagi suspicàcies. ¿Fins a quin punt l’autor hi estaria d’acord? ¿Ajudarà a millorar el seu prestigi o el rebaixarà? Són edicions que tenen tot el sentit en l’àmbit acadèmic, però la seva versió comercial comporta un risc. Hi pot haver nous lectors, per exemple, que entrin en aquell món literari a partir d’un llibre marginal, i no dels que van significar en vida l’eclosió d’un estil. Pot donar-se també la paradoxa que els seus llibres importants estiguin exhaurits i, en canvi, trobem arreu la novetat fins ara inèdita. En el fons, però, tot va tan de pressa que l’èxit de debò és que el seu nom torni al present i trobi nous lectors.
D’altra banda, hi ha autors que conreen una posteritat més enllà dels seus llibres: el carisma, el pols d’una vida fascinant o atrabiliària, fa parlar tant com la seva obra. Hi he pensat veient la sèrie documental sobre Terenci Moix a Filmin: quatre capítols en què sovint la seva obra queda arraconada pel personatge excessiu, i això que després de mort també li van trobar un inèdit –en castellà–: ‘Sadístico, esperpéntico e incluso metafísico’, que avui gairebé ningú recorda.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
