Investidura Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿I després de l’amnistia, què?
L’amnistia farà un ‘reset’ a tota la política catalana, i pot suposar el principi d’una nova era: ‘sorpasso’ en el sobiranisme, final de l’unilateralisme i noves eleccions amb nous actors
L’amnistia, si es produeix, no serà cap punt final, sinó un retorn al principi, al punt zero de tot el procés. Tampoc serà, com somien alguns, el final de tot el que va començar el 2011 i va culminar el 2017, ni serà, com somien d’altres, un simple punt i seguit per reprendre el camí. En realitat, l’amnistia ens permetrà viure una distopia real: fer un ‘reset’ total, en una espècie de fascinant F5 de la política espanyola i catalana, i tornar a començar. Per això, ara que s’acosta el moment culminant de la negociació és pertinent començar a plantejar la pregunta: ¿I després de l’amnistia, què? De tots els actors que estan pensant ja en el dia després, qui més ha anticipat el seu propi futur és sens dubte Pedro Sánchez. El president del govern en funcions afrontarà una fenomenal ira mediàtica que, paradoxalment, ja té descomptada, com amortitzat està el vendaval de ràbia de la dreta i extrema dreta, i també del seu propi partit. Felipe, Guerra, Feijóo, Ayuso i els seus altaveus ja li han dit tants exabruptes, que costa imaginar què més es podran inventar quan arribi el dia D, quan quedaran quatre anys per endavant, un temps infinit en política per anar diluint tranquil·lament l’espès quitrà rabiós dels seus detractors. Això sí, Sánchez, sabedor que hem tornat al punt zero, s’haurà d’inventar una cosa nova per a Catalunya, que no pot ser un referèndum, però tampoc seguir com estem. La cirurgia de l’amnistia no és una cura en si mateixa, fa falta un pla per treure el malalt de l’hospital.
El següent focus és per a l’independentisme. És previsible que l’amnistia provoqui un ‘sorpasso’, almenys inicialment, en l’eterna carrera suïcida entre ERC i Junts. L’acord, percebut com un èxit per una àmplia majoria de la societat catalana, catapultarà una altra vegada Junts i Puigdemont al centre del tauler, perquè podran exhibir una altra vegada, després de molts anys, un perfil centrat, pragmàtic i resultadista. També tindrà un cost: al pactar amb el partit demonitzat del 155, Waterloo haurà de justificar les seves contradiccions i es veurà davant el vertigen d’haver d’abandonar el relat mai demostrat de l’unilateralisme. En contraposició, Esquerra, desapareguda en tota la negociaciómalgrat els esforços estèrils d’Aragonès, accentuarà la seva debilitat, i és fàcil imaginar que l’amnistia comporti inevitablement una convocatòria d’eleccions: ¿Com podrà justificar aquest govern, davant aquest nou escenari, que té prou força i legitimitat per continuar?
Entretots
Per al PSC s’obre també un nou escenari: Illa imaginava una victòria plàcida davant una Esquerra en declivi i un Junts radicalitzat i en hores baixes, però el retorn de Puigdemont a la política, si es produeix, el situa davant un nou i imprevist dur competidor. Si Puigdemont aconsegueix la quadratura del cercle d’aconseguir l’amnistia, evitar un govern d’extrema dreta, tornar a liderar l’independentisme i maquillar sense que es noti gaire el seu relat unilateralista (un triple salt mortal prou complicat), la política catalana pot entrar en una nova dimensió. Perquè en realitat tota la discussió del dia després va exactament del mateix de sempre: de com nassos encaixa Catalunya a Espanya, de com se la integra sense que es perdi la seva singularitat cultural, econòmica i política. S’equivoquen els que pensen que l’amnistia és el final de la història. Justament, si es produeix, és l’oportunitat de tornar a començar. Per enèsima vegada.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
