a Girona Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ni Dios, ni pàtria, ni bisbe
Ni han cremat les esglésies, ni han dimitit els pocs capellans que queden, i els únics feligresos que en aquest temps han deixat d’anar a missa va ser per haver sigut cridats a parlar amb el senyor sense intermediaris, no va ser deserció voluntària
La notícia que més m’ha impactat darrerament és que a Girona, la meva ciutat, aviat tindrem bisbe, així ho va dir el Papa, que és infal·lible. Espero que el triat calci una bona tripa, un bisbe sense panxa és menys bisbe, la gent el podria prendre –amb raó– per un farsant, es perden les ganes fins de besar-li l’anell. De tota manera, el que em va impactar no va ser la vinguda del nou bisbe, sinó assabentar-me que fa dos anys que estem sense. Dos anys. Com ho llegeixen. I tan frescos. Un tenia l’esperança que dos anys sense bisbe suposarien la caiguda dels fidels en el pecat, però no hi ha manera, ni així. Suposo que almenys alguna cosa els ocorre a les ànimes que estan òrfenes de bisbe tants mesos, però aquestes coses no se saben fins al final. Fins al final de la vida, vull dir. Tal vegada els qui han mort durant aquest llarg i fosc lapse d’absència episcopal han anat de cap a l’infern. Encara no hi ha dades sobre això, però segur que quan m’arribi el torn de visitar l’avern, hi veuré gent que no esperava trobar en un indret tan tòrrid.
-Però que fa vostè aquí, amb la vida tan casta, piadosa i cristiana que va dur?
Notícies relacionades-No som res, Soler. Vaig tenir la mala sort de venir a l’altre barri quan no teníem bisbe. Es veu que així no hi ha manera d’asseure’s a la destra del Pare. Fins i tot mort necessites una recomanació. A bona hora me’n vaig assabentar. Si almenys m’hagués mort durant la pandèmia, quan encara hi havia bisbe…
Entretots
En canvi, els vius no hem notat en res que estava vacant el bisbal lloc de treball. S’han apujat els preus de tot, però d’això en culpem sempre la guerra d’Ucraïna, a ningú se li ha acudit encara atribuir-ho a la falta de bisbe, tot i que millor no donar idees. Ni han cremat les esglésies, ni han dimitit els pocs capellans que queden, i els únics feligresos que en aquest temps han deixat d’anar a missa, ho han fet per haver estat cridats a parlar amb el senyor sense intermediaris, no ha estat deserció voluntària. No és gens estrany. Els catalans fa anys que no tenim govern, almenys no un que sigui digne de tal nom, i tampoc no ho hem notat. S’entén que fos a Catalunya on més va quallar l’anarquisme, aquí ens falten Déu i pàtria –o el bisbe i el governet– i no ens n’adonem fins que el Papa ens amenaça amb un substitut o ens convoquen a noves eleccions.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
