Avishai Margalit: la decència del pensador

En el cas d’Avishai Margalit, catedràtic de l’Institut d’Estudis Avançats de la Universitat de Princeton i catedràtic emèrit de Filosofia de la Universitat Hebrea de Jerusalem, esmenten, per exemple, que va ser un dels ideòlegs de l’organització B’Tselem, fundada els anys 90 del segle XX com a centre d’informació per a la defensa dels drets humans als territoris ocupats.

També l’acusen perquè va signar una petició a favor que els productes elaborats a Israel es qualifiquessin com a "fets a Judea i Samaria" o perquè es reconegués l’Estat palestí. I recorden que va escriure un article al ‘The Jerusalem Post’ a favor d’aixecar el setge sobre Gaza, "aquest càstig col·lectiu", o que va ser un dels fundadors de l’oenagé Peace Now, el 1978, i que va donar suport a l’entitat Breaking the Silence, formada per exmilitars que explicaven de manera anònima els episodis de violència a Gaza i Cisjordània, qualificada d’"antiisraeliana" pels radicals sionistes.

Tot això (i moltes més accions a favor de la pau) ha fet al llarg de la seva trajectòria el professor Margalit, potser no gaire conegut aquí, però un dels més brillants pensadors contemporanis, sobretot en les àrees de la filosofia social i política, la religió i la cultura, amb múltiples estades a les universitats més prestigioses del món i amb uns quants guardons per les seves aportacions intel·lectuals.

Avishai Margalit havia de ser a Girona i a Barcelona aquesta setmana, però ha hagut d’ajornar la cita, "enmig de tanta violència desfermada", com comenta la seva editora catalana, Montse Ingla. Al capdavant d’Arcàdia, l’editorial que ha publicat dos dels llibres de Margalit (‘La societat decent’ i ‘De la traïció’), juntament amb el seu soci Antoni Munné, fa anys que coneix el filòsof israelià.

Va venir a Girona el 2009 per participar en un acte de la Fundació Jaume Casademont i la Universitat de Girona (UdG) sobre els sectarismes i, després, Munné, entre d’altres activitats, el va convidar al Camp Nou a veure un Barça que, aleshores sí, elaborava un futbol més a prop de la poesia que no pas el prosaic futbol d’ara. "Té una grandíssima qualitat humana i una cultura immensa", em comenta Ingla, "i ara està desolat".

En aquesta nova visita a Catalunya tenia pensat d’intervenir en les lliçons de la Càtedra Ferrater Mora de la UdG a partir de reflexions sobre dos dels seus temes cabdals: la societat decent i la traïció. I, a Barcelona, a l’Ateneu, Margalit volia debatre sobre 'Democràcia i societat decent: el cas d’Israel’. No podrà ser, quan justament fan més falta veus entenimentades i propostes que vagin més enllà dels prejudicis.

No és fàcil resumir el pensament de Margalit, però una de les seves idees clau és aquesta: és més realista apostar per una societat decent que no pas per una societat justa, "que és un concepte sublim, però difícil de portar a la realitat". La pràctica del respecte, és a dir, el fet que "les institucions no humiliïn les persones i que no vulnerin els seus drets" és més a prop que la utopia, perquè "precedeix a la idea de dignitat".

Escoltar això, avui, és revolucionari, de tan obvi com és.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Margalit, que és deutor de Marx, de Wittgenstein, de Spinoza, també incideix en la memòria com a fonament de la comunitat i separa ètica i moral, perquè la primera es refereix a les relacions denses i consistents que mantenim en l’entorn més proper (‘Thick relationship’, en diu), mentre que la segona fa referència a la regulació de les relacions més dèbils i toves en relació amb els altres (‘Thin relationship’).

I diu: "Les relacions polítiques robustes no es basen en la sang o en la terra, sinó en una memòria històrica compartida". I és aquí on la "comunitat de la memòria és més important que la noció de nació". La fraternitat, per a Margalit, és crucial per conformar el triangle il·lustrat que es completa amb la llibertat i la igualtat. La traïció, que ell ha estudiat a fons, és una patologia d’aquesta fraternitat, el trencament d’unes expectatives, o, com em comenta Montse Ingla, "els compromisos esberlats".