¡Visca els nuvis!

Fa anys que no anava a un casament. L’últim havia sigut abans de la pandèmia i és possible que el pas per aquest forat negre del que, afortunadament, ja hem sortit ens hagi deixat com herència unes ganes ferotges de disfrutar dels bons moments. És veritat que aquell dia eren majoria els de la trentena i això suma molt a la causa del desgavell, però tampoc vaig advertir grans diferències entre les altres franges d’edat, ni per dalt ni per baix.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tocava emborratxar-se de felicitat i això no es negocia. ‘Carpe diem’. Em va semblar un miracle que durant més de 10 hores s’esfumessin, com per art de màgia, els elements de la bronca perpètua en què ens estem acostumant a viure. Vaig arribar a pensar que aquests casaments 2.0, transmesos gairebé en directe per Instagram, exerceixen una mena d’encanteri per reconciliar-nos amb el millor de la vida. Però ja se sap que l’alegria dura poc a casa del pobre, en aquest cas de l’ingenu.

Quan encara em recuperava de la sobredosi de festa, algú em va explicar que en un altre casament –aquest per l’església–, a 600 quilòmetres de distància, havia sonat l’himne nacional durant la comunió; i que un dels testimonis –també a la trentena– va demanar a Déu, des del púlpit, que ens protegeixi dels enemics d’Espanya. O sigui que la màgia no és igual a tot arreu, va per barris. Però com que contra gustos no hi ha disputa, que cadascú es casi o es descasi com li vingui de gust. ¡Visca els nuvis!