45 esperances, 45 futurs

La pirueta, si en podem dir així, de l’especial dels 45 anys d'EL PERIÓDICO és que en l’interior persisteix l’esperança alhora que no s’exerceix la indulgència. S’acosta a aquell exercici gramscià, que consisteix a practicar el pessimisme de la intel·ligència i, alhora, l’optimisme de la voluntat. La lectura de l’especial ens aboca al vertigen, tant per la distància transcorreguda com per les previsions del camí a recórrer. Fa feredat constatar que el 1978 ningú no parlava d’internet o d’aplicacions, de telèfons mòbils i que, per exemple, hi havia un 13% de microones a les llars, en comparació al 85% d’ara. I fa basarda comprovar el descens alarmant de l’ús del català. En canvi, és engrescadora la dada que proporciona Salvador Macip: si fins al segle XX l’esperança de vida era a l’entorn dels 30 anys, ara ja estem situats a la ratlla dels 83, tot i que aquí s’obre el debat (ho fa el mateix científic) sobre quin és el límit per a una societat envellida que vol fer-se més vella encara, i rejovenir-se, segons com, fins a la immortalitat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Han canviat les relacions personals i les famílies i els enamoraments, i ens abriguem i ens submergim en l’espai de ficció de la llar. No hi haurà sida, però patirem epidèmies pitjors (també les de la guerra) i menjarem, segons en Toni Massanés, grans quantitats de musclos i ostres, i de llegums, i farem pastetes (ho diu l’Arenós) amb formigues i llagostes, les del camp. En sortiran galetes i barres energètiques que serviran per alentir l’envelliment, i també algunes algues i potser filets dissenyats en un laboratori.

Vivim, ara, entre el que nosaltres vam ser i el que seran els nostres nets. I escrivim aquesta història, encara, en un llibre, i en fem literatura. Com afirma Juan Cruz, "la literatura no s’acabarà; com voleu que s’acabi".