Valtònyc: tornada a casa

Quan Josep Miquel Arenas va ser detingut per primera vegada només tenia 18 anys. Encara no era el gran símbol de resistència que tothom coneix amb el seu nom artístic, Valtònyc, però ja li queia al damunt un paquet d’acusacions greus: enaltiment del terrorisme, apologia a l’odi ideològic, incitació a la violència i injúries a la Corona. El seu delicte era una vergonya: fer cançons de protesta. Començava així un llarg periple de persecucions, judicis, condemnes i exili, però també de resistència, coratge, determinació i lluita.

Un periple que ha acabat aquest cap de setmana amb l’abraçada a la padrina, només aterrar a Mallorca. En el calendari personal, cinc dates per a la memòria: 23 d’agost del 2012, quan el van detenir; 20 de febrer del 2018, quan el Suprem va ratificar la condemna de tres anys i sis mesos de presó; 23 de maig del 2018, quan va fer el camí de l’exili; octubre i desembre del 2021, quan el Constitucional belga va tombar la llei de 1847 que permetia perseguir les injúries al Rei, i, en conseqüència, el tribunal de Gant va rebutjar l’euroordre espanyola; i, finalment, 28 d’octubre del 2023, data del seu retorn. Cinc anys d’exili i 11 anys després de la primera detenció, Valtònyc ha guanyat a Espanya.

Aquesta és la primera veritat de les moltes que emanen del cas Valtònyc: no torna a la seva terra perquè l’Estat espanyol ha rectificat la barbaritat de la condemna, i ha deixat de perseguir la llibertat d’expressió, sinó perquè no ha pogut mantenir la persecució fora de les seves fronteres. Si Valtònyc no ha entrat a la presó és perquè no s’ha rendit mai, ha fugit d’una justícia espanyola clarament ideològica, ha lluitat en tribunals estrangers, ha aconseguit canviar la legislació belga en temes d’injúries a la Corona i, sense armes per perseguir-lo, ha pogut tornar. És a dir, ha vençut, tant com Espanya ha estat derrotada. Per cert, amb un afegit escandalós: durant aquests anys han governat el PSOE i Podem, el dirigent del qual va ser qui va encarregar la cançó ‘No al Borbón’ per al seu programa de televisió, i que va derivar en acusació d’injúries a la Corona. Pablo Iglesias, com a vicepresident, podia haver intentat forçar el canvi de la llei, però senzillament no va fer res.

La segona veritat emana de la primera: si no hagués marxat a l’exili hauria estat empresonat com Pablo Hasél, hauria perdut tota capacitat de lluitar contra unes lleis repressives i no hauria aconseguit defensar internacionalment els seus drets. Aquesta veritat en el cas Valtònyc és la mateixa que afecta el president Puigdemont i la resta d’exiliats. És l’exili el que ha aconseguit mantenir la denúncia sobre el conflicte català, el que ha obligat a debatre el cas català als tribunals europeus, i és l’exili el que haurà forçat l’amnistia, si finalment es produeix.

La tercera veritat és que l’èxit de Valtònyc s’ha produït per ell mateix, perquè, més enllà de l’ajuda que ha pogut tenir, ha estat capaç d’aguantar la duresa d’aquest llarg procés de persecució i mantenir-se sense defallir. No oblidem, per exemple, que durant anys va haver de sobreviure a l’exili amb l’avís de ‘cercat per terrorisme’ als ordinadors policials belgues. I, com ha passat en el cas de Toni Comín i Carles Puigdemont, també ell ha patit la mort de la mare sense poder-se’n acomiadar. L’exili és duríssim i només des d’una resiliència extraordinària es pot suportar.

Notícies relacionades

Valtònyc s’acomiada de Puigdemont i anuncia la seva tornada a Catalunya

Twitter era una cerveseria de Múnic

I de colofó, una quarta veritat: al final la cançó pretesament ‘injuriosa’ contra el Rei, ‘Los Borbones son unos ladrones’, dirigida a l’emèrit, va resultar premonitòria, amb fugida reial inclosa, cosa la qual confirma que la realitat tendeix al sarcasme.

Com a apunt final, una qüestió personal: la conversió d’aquell joveníssim raper de 18 anys que no sabia ni per què arribava la policia a la fruiteria on treballava i el detenia en un home de grans conviccions, que ha estudiat, s’ha preparat, s’ha mantingut ferm en els seus ideals i s’ha convertit en un autèntic líder popular. Còmplice dels partits independentistes, però allunyat de sigles i etiquetes, totalment bolcat en els ideals de llibertat. Un exemple de resistència i coratge. I un exemple de creixement i maduresa. Ben tornat a casa, Josep.