Panellets, fantasmes i el ‘memento mori’

Estaven fetes amb un cercle de suro de la mida d’una moneda de cinc cèntims, un altre de cartró –de cartes velles de vegades, de manera que s’intuïen els pals de la baralla– i una metxa que anava bevent-se el combustible fins a esgotar-lo. Una candela per mort, a cadascú la seva. Un feix de llum perquè travessessin les ombres. Tot i que les flames emetien suposats ‘senyals’ des de l’altre món –cremaven amb vigor, lànguides o espurnejaven–, en la infància les barquetes amb el velam de foc produïen més curiositat que espant.

En els nens, la consciència de la mort és encara molt difusa. Els fascinen els esquelets, les calaveretes, els ratpenats, les disfresses de bruixa, les carbasses diabòliques i tota la parafernàlia de l’All Hallows Eve, la vigília anglosaxona de Tots Sants. Sembla que el sincretisme cultural ja ha rebatejat la festivitat que ens ocupa amb el neologisme ‘Castaween’, una barreja de ‘castanyada’ i ‘Halloween’; o sigui, compaginar castanyes i panellets amb llençols fantasmals; les criatures s’ho passen pipa. És en l’alta maduresa, ai, quan s’interioritza que no hi ha truc ni tracte que valgui. ‘Memento mori’. Què difícil que és acompanyar en el dol.

Humor i compassió

Un dels llibres estranyots que més vaig disfrutar a l’agost es titulava ‘Todo lo que queda’, de l’antropòloga forense escocesa Sue Black, un assaig que reflexiona sobre el desenllaç inevitable sense perdre el sentit de l’humor ni la il·lusió per viure. En un dels capítols més sucosos, l’autora, tot just sortida de la facultat, es trobava al tanatori vetllant el seu oncle avi Willie, un senyor entranyable, bona gent.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A tot això, el pare de Black, militar de professió, va donar una ordre breu a la flamant doctora: «Ves a veure si l’oncle Willie es troba ‘bé’». Un encàrrec estrany, ja que feia tres dies que el pobre era mort. A la forense, tot just sortida de la closca, li va costar una barbaritat manejar les emocions, separant l’afecte del desinterès professional, però ho va fer: li va prendre el pols a la caròtide, va verificar la seva temperatura posant-li el dors de la mà al front i, el més gran, va donar corda al seu rellotge de polsera. L’oncle Willie ja estava a punt, doncs, per partir. Havia mort plàcidament, durant el dinar, assegut a la taula i perpetuant el seu sentit de l’humor: va caure sobre un plat de sopa de tomàquet Heinz.

Morir així, com qui entra a l’habitació del costat a buscar les ulleres extraviades.