París bé val una missa

Ni pagaments per endavant ni referèndum. Ni res que faci tronar i ploure. La lírica del ‘no surrender’ arriba a la seva fi. Amb tot el que s’ha dit en sis anys de ‘confrontació intel·ligent’, ara resulta que dialogar i arribar a acords ja no és propi de traïdors, sinó d’estadistes. Tan aviat els focus han tornat a il·luminar l’ostracisme de Waterloo, el tòtem ha tornat a somriure, recuperant la usurpada (per Junqueras y cia.) realpolitik. Aquella de la qual tant abominava Waterloo i el seu entorn, assenyalant amb dit inquisidor, adjuntant-hi els pitjors improperis. Que ho diguin a Carme Forcadell, ¡amb l’estrepitosa esbroncada que li van muntar en el bany de masses que el Legítim es va preparar a compte del cinquè aniversari de l’1 d’octubre! Ni que fos Gòl·lum amb l’anell, de tanta afecció a patrimonialitzar una gesta col·lectiva. Mai ningú havia fet tant per tacar una fita històrica.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Així, doncs, caldrà admetre que això del Govern ‘legítim’ del Consell per la República era l’estafa de l’estampeta. Millor encara, una estafa piramidal. Es van voler muntar una (la seva) catedral a Brussel·les, volent ignorar que era infinitament més efectiu aixecar una paret en una ermita modesta a Catalunya. No van llegir mai Raimon Galí ni Joan Sales, i si ho van fer, va ser just per predicar el contrari amb una barroeria desvergonyida.

Acord històric va anunciar el susdit en una missa davant els feligresos. ¡Quina gosadia! Aquí l’únic ‘històric’ és la presa de pèl i la desdita. Si només era vanitat, falta de protagonisme o carinyo, que ho haguessin dit abans, que per a aquest viatge farsaire no feien falta tantes alforges plenes de tant orgull.