El revés i el dret Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La reina de demà i el país del futur
La futura reina té l’avenir que li correspon a la seva generació i als que estem per darrere en el temps
Fa molts anys, quan la senyora Sofia, la seva àvia, viatjava pels territoris d’Espanya, encara amb Franco al tron que va guanyar amb una guerra, era estrany que aquella senyora que després seria consort del rei Joan Carles digués res que no anés dedicat al que llavors obligava la Secció Femenina. El món ha canviat i Espanya ha canviat moltíssim. És més, Espanya està canviant moltíssim, i a aquest canvi s’hi suma en aquest instant, i s’hi sumarà de manera més significativa quan hagi de ser reina efectiva, la princesa Elionor, que des d’aquest dimarts, 31 d’octubre, al matí és l’hereva del tron del qual ara és titular el seu pare.
El seu pare va fer el seu primer discurs quan era un noi de l’edat que ara té la futura reina. Era després d’un desastre monumental que Espanya va superar amb encert, i amb la intervenció decisiva del pare del pare de Felip. En aquell acte, emparat per la inigualable intel·ligència nacional que és la Fundació Principat d’Astúries i els seus premis anuals, Felip va inaugurar la seva proximitat al tron escoltant les paraules d’un gran poeta, José Hierro, que havia passat presó i persecució per part dels vencedors de la guerra i, en democràcia, s’adreçava al príncep d’Astúries. Ho feia des de l’experiència dolguda d’haver viscut en un país trencat que hauria pogut tenir un altre avenir si aquell cop militar («militar, per descomptat») hagués vençut aquell 23 de febrer.
Dona esgarrifança aquell moment, rememorar-lo, imaginar-lo, perquè encara avui sembla mentida que aquells hereus del franquisme fossin capaços de decidir que a aquest país calia canviar-li la marxa perquè no arribés a conèixer-lo «ni la mare que el va parir».
Aquells van ser dies de suor, tot i que no hi va haver llàgrimes, sinó estupor. Aquell estupor, verificat als carrers buits de la nit, en l’excitació del matí, en les reunions que després va tenir el rei amb els que havien sigut amenaçats pels que van seguir Tejero, va ser real, tangible. No van ser bravates de diaris o d’escons: Espanya se n’hauria pogut anar en orris. I a partir d’allà hi va haver una Espanya diferent, aliena a les escaramusses que llavors la van posar en perill, i disposada a respectar-se a si mateixa fent que es respectessin totes les idees polítiques.
L’extremíssima dreta que va voler prendre el poder i l’esquerra (que llavors era, sobretot, l’esquerra de Santiago Carrillo) van prendre nota de l’horrible espectacle d’aquells diputats sota els escons, o tancats i vigilats per soldats recents i per militars veterans, i Espanya va tornar a la prospecció del seu futur.
No ens ha anat malament. Algunes coses, ai, van molt malament, i aquesta és la naturalesa de la vida: que les coses empitjorin o millorin, i és qüestió humana i política fer que quan alguna cosa es torça es tracti d’arreglar sense que es trenqui del tot el mecanisme. La futura reina, Elionor, que té pares assenyats i cultes, educats en una democràcia solvent, en un món més divers, i més difícil, però fets els dos, Letizia i Felip, o Felip i Letizia, en un país diferent i en un món molt diferent, on fins i tot la intel·ligència artificial fa por.
Ella, la futura reina, afronta un país els coetanis del qual aspiren, com ella, a un lloc millor a l’univers al qual accedeixen com a adults
Són emparats, ells, nosaltres, els ciutadans, per una democràcia que no està en perill (no està en perill) malgrat que a les cantonades de les manifestacions hi ha dicteris que n’anuncien el final. Ella, la futura reina, la que s’ha fet càrrec de la seva gran responsabilitat, que ha d’assumir tot el que la Constitució li reclami, afronta un país els coetanis del qual aspiren, com ella, a un lloc millor a l’univers al qual accedeixen com a adults.
En una data molt recent, sota les atentes mirades de la seva mare i de la seva germana, ella es va intercanviar papers amb el seu pare. Elionor va assumir que ja és la que porta la paraula en el més important dels assumptes culturals que uneixen el seu país amb el món, els premis Princesa d’Astúries, i el seu pare va explicar l’abast internacional que aquesta iniciativa que ara presideix l’hereva té per a una Espanya diferent, per exemple, d’aquella de la qual li parlava, encara tremolant aquest país, Pepe Hierro. Aquell bon càntabre que va escriure alguns versos que són inoblidables i que van ser, també, cants de vida i esperança en aquells moments en els quals, encara, el que més quedava als timpans balbs dels espanyols era aquella ordre: «¡Tothom quiet!»
Ara el futur s’està escrivint mentre l’escriuen Europa i el món, i Espanya, l’Espanya del futur, s’està posant al dia enmig de nuvolades que no només són nostres, sinó que provenen del curs imparable de la vida, que no sempre (com ens va passar aquell 23-F) depèn de la sensatesa amb la qual l’avenir reclama el seu lloc en la història.
La futura reina té l’avenir que li correspon a la seva generació i als que estem per darrere en el temps. Té exemples molt seriosos per seguir. Stefan Zweig deia, sobre el Brasil, que aquest era el país del futur, «i sempre ho serà». Ara s’ha escrit una línia decisiva del futur espanyol. La reina que l’assumirà ja està preparada, com a adulta, per saber el profund significat que van tenir llavors, i tenen ara, els versos d’aquell poema de José Hierro. El futur està caminant, tot i que cridin en contra seu els que criden, en realitat, contra si mateixos.
