Gàrgoles Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Difunts i poemes

El poema de William Stanley Marwin parla d’una mare que diu adeu i que ensenya el fill que, al final, tot anirà bé, tot i que es quedi sol

Dia de Morts: ¿Com se’ls honra arreu del món?

Dia de Tots Sants: cinc sèries i pel·lícules sobre la mort i el dol

Josep Maria Fonalleras

Escriptor

Ajuntament de Barcelona

Escric aquesta columna poc abans del Dia dels Morts. Ho faig a la terrassa del meu pis, just en aquell precís instant (no res, dura ben poc) on perceps que la llum s’esgota i que no trigarà gaire a arribar l’inici de la foscor. Encara fa bo i puc escriure a fora. Si no m’afanyo, hauré d’entrar al menjador i acabar amb llum artificial. Rebo un missatge de Jaume Subirana, poeta, amic, que és qui nolieja la nau que fa arribar al meu port un bon carregament del coneixement poètic que tinc. En el missatge, després de tornar del tanatori (la mort d’un familiar), parla d’un poeta americà de qui no sabia res, William Stanley Merwin. Va viure un temps a Mallorca i va morir a Hawai, en una finca que formava part d’una plantació de pinyes tropicals, mentre dormia. El poema que en Jaume em fa conèixer es diu ‘Rain light’ i parla d’una mare que diu adéu i que ensenya al fill que, al final, tot anirà bé, encara que es quedi sol. Que la pluja farà renéixer un mosaic de colors nets que són allà des de sempre. I que es desperten sense fer preguntes, «encara que el món sencer estigui cremant». Em reconforta, aquesta tarda, poc abans del Dia dels Morts (que no és el Dia de Tots Sants, com ara tothom pensa, més festiu i amb carabasses i disfresses arreu, sinó dijous, un dia gris essencialment, el 2 de novembre), perquè parla de la continuïtat de les coses, de la pervivència de la natura, més enllà de l’obscuritat de la mort. I penso, aquesta tarda, en una foscor encara sobtada (costa acostumar-se, els primers dies, a l’horari de l’hivern), en els poemes que m’han fet costat en circumstàncies similars. En aquell «silenci dels morts» de Vinyoli, i en la necessitat de tenir a prop alguna cosa seva; en el plany irrefutable, quasi irascible, d’Auden quan evoca l’amic i fa aturar tots els rellotges. Fins i tot em ve al cap «aquella hora de temença» de Maragall, que vaig llegir per primer cop en el recordatori del meu avi Sidro.

O un poema (també me’l fa saber Jaume Subirana, que l’ha traduït) de Billy Collins, ‘Aniversari’. S’imagina un nadó que hauria nascut el mateix dia de la mort d’un amic. Cada una de les festes d’aquell «noi imaginat» serien «secrets memorials teus», fins el dia en què «ningú no seguiria viu». Penso també, ara que ja és negre nit i està plovent, en els alexandrins de Carner que vaig llegir quan va morir la mare. «Llavores, el codony, que es féu vell en la branca, / dins el calaix perfuma la nostra roba blanca», diu el poema. Ella es deia així, Codony.

Temes:

Poesia

Inicia sessió 0 Comentaris