Amnistia Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¡Que barat que semblava cada plat de llenties!
Els espanyols ens rebel·lem contra la perversió d’una mesura de gràcia que es proposa com a recompensa a qui va delinquir i no ho reconeix
¿Qui anirà a la manifestació contra l’amnistia de diumenge a Barcelona?
¿Qui són les 9 persones que la Guàrdia Civil vincula amb Tsunami Democràtic?
Independentistes onegen les seves estelades a Barcelona, l’octubre passat. /
L’octubre del 2017, molts dels anomenats ‘constitucionalistes’ –espanyols que vivim a Catalunya i respectem les persones i el marc democràtic de dret que triem per garantir la convivència– van creure que s’havia tocat fons. Les contínues cessions dels successius governs d’Espanya al nacionalisme excloent a canvi d’uns vots al Congrés dels Diputats que els permetessin arribar o mantenir-se en el poder havien sortit molt més cares del que mai van arribar a imaginar.
Entretots
La deslleialtat practicada pels polítics nacionalistes al capdavant de la més alta representació de l’Estat a Catalunya ha sigut constant des que la Transició del 78 va convertir Espanya en un model de democràcia admirat arreu del món. Una constància només igualable a l’exercida per «nacionalitzar Catalunya», com propugnava Jordi Pujol en el seu full de ruta conegut com a Programa 2000, de què al seu dia va informar àmpliament EL PERIÓDICO.
La inoculació del ‘sentiment nacionalista’ en grans segments de la ciutadania, seguint el procés d’enginyeria social ideat, s’ha portat a terme a la llum del dia. No feia falta amagar-se o treballar en silenci. Tots aquests anys no ha interessat als partits de Govern dedicar el temps ni l’esforç requerits per estudiar un document de caràcter xenòfob i supremacista i entendre que s’estava forjant la màxima traïció a Espanya i als que hi tenim dret a viure en pau i prosperitat. D’aquella pols va néixer la que està sent la crisi institucional més gran que hem viscut al nostre país en democràcia.
Cessions polítiques curtterministes, de mirada miop, que sempre han beneficiat els mateixos. L’educació, només en català; la cultura, només en català; els mitjans de comunicació, només en català; la sanitat, només en català; la seguretat, només en català; les subvencions, només en català, i, així, un llarg etcètera.
Mirar cap a un altre costat
Aquest mirar cap a un altre costat d’aquests partits ha deixat injustament orfes la majoria dels catalans. ¡Que barat que semblava cada plat de llenties! L’espiral del silenci facilitava la rendició davant les exigències d’un nacionalisme, per definició, insaciable. Supremacista. Insolidari, com si Catalunya no fos part indissoluble d’Espanya. El debilitament de l’Estat sense que fos defensat pels que l’havien de consolidar en benefici dels ciutadans sense excepció.
Fins avui. Alguns han volgut creure que aquest silenci dels bens era infinit, que la humiliació no tindria resposta. Estaven equivocats. Els espanyols de totes les ideologies ens rebel·lem contra la perversió d’una mesura de gràcia com l’amnistia que es proposa com a recompensa a qui va delinquir i no ho reconeix, a qui persisteix en el seu desafiament a la convivència, a la democràcia, al mateix Estat de dret.
Notícies relacionadesEns rebel·lem perquè la legítima aspiració de governar s’ha convertit en un immoral mercadeig de vots per obtenir el poder, en una obscena subhasta en la qual es desballesta la sobirania nacional i el patrimoni de tots els espanyols.
No es tracta del procés català. Es tracta de la desestabilització d’Espanya, de la mateixa Europa. Els responsables que siguem al caire del precipici, de la ruptura de la convivència, de la fallida de l’Estat social i democràtic de dret, tenen dues opcions: deixar-nos caure a l’abisme o, aquesta vegada sí, pel bé d’Espanya, retrocedir davant la destrucció irreversible tornant a l’esperit de la Transició.
