Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Stephen Fry: endinsar-se en la mitologia amb humor i erudició
Un fragment de lentrevista a RTÉ en què Stephen Fry va fer les declaracions investigades per blasfèmia.
Hi deu haver pocs actors que, alhora, siguin escriptors excel·lents. I no hi deu haver gaires escriptors que siguin capaços de pujar a un escenari amb solvència professional, més enllà dels poetes (uns quants, no pas tots) que diuen els seus versos. De fet, ara mateix no me’n surt cap. I que, alhora, facin documentals sobre la seva malaltia, la ciclotímia, una variant del trastorn bipolar (‘The Secret Life of the Manic Depressive’), o que confessin en públic els intents de suïcidi, com ara quan el 2012 «vaig ingerir una enorme quantitat de pastilles combinades amb una quantitat enorme de vodka». Un d’aquests, potser l’únic, és Stephen Fry. Ara, torna amb una de les seves obres més fascinants, el tercer volum d’una col·lecció sobre «els capriciosos déus», un compendi «astutament divertit», com va dir la crítica, sobre els ‘Mites’, ‘Herois’ i ‘Troia’ (a Ara Llibres i a Anagrama), els tres llibres que ens parlen de l’origen de la cultura occidental amb una barreja certament imbatible d’erudició acadèmica i del que podríem dir humor anglès. Per posar-ne només un exemple, el coit de Leda amb un cigne que deriva en dos ous, en cadascun dels quals hi ha dos bessons.
Una d’aquestes ‘cries’ serà Helena, la de Troia, sí, allà on comença tot. El cigne és Zeus («¿qui podia ser, sinó?»), que ja s’havia transformat «de moltes maneres extraordinàries durant una llarga carrera lasciva». Zeus va ser «àguila, os, cabra, llangardaix, bou, senglar... fins i tot una pluja d’or en una ocasió. En comparació, un cigne semblava gairebé rutinari». Aquest és el to que fa servir Fry (però també l’elegíac i profund: «Quan Troia va caure, en el món dels humans es va obrir un forat que potser no s’omplirà mai més, excepte en el record») en una trilogia que ens revela una personalitat polièdrica i una activitat incessant i diversa, en la qual podem incloure des de la veu del gat de Cheshire per a la versió d’‘Alícia en terra de meravelles’ de Tim Burton fins a la de Winnie-the-Pooh o la lectura dels primers volums de Harry Potter per a un audiollibre, sense oblidar, per descomptat, la seva faceta com a actor de teatre i de cinema, o les seves col·laboracions com a columnista (va escriure, entre d’altres, una peça setmanal sobre tecnologia a l’edició sabatina de ‘The Guardian’).
Entretots
Fry va ser el Peter moribund que visitaven els amics en una tendra cerimònia de comiat i també va intervenir en ‘Carros de foc’ o ‘V de vendetta’ i, sobretot, es va transformar en Oscar Wilde a ‘Wilde’, la pel·lícula sobre la vida de l’escriptor. De fet, no sé si ‘transformar’ és el verb adequat, perquè tant la còrpora de Fry (quasi dos metres) com els gestos i la mirada són la mateixa mirada, els mateixos gestos i el mateix posat, entre melancòlic, dandi, absent i seductor, que els de l’autor de ‘De profundis’. Provin de fer la comparació amb dues fotos encarades. El Wilde que Stephen Fry admirava des que era jove ressuscita en la seva recreació. No va patir la mateixa presó que el famós dramaturg per homosexualitat, però va estar reclòs en un correccional quan va ser enxampat amb una targeta de crèdit robada als pares d’un amic. Després, la cosa es va redreçar i va acabar amb una graduació en Literatura a Cambridge, allà on va conèixer Emma Thompson i Hugh Laurie, el seu millor amic, amb qui ha compartit sèries de televisió i guions sobre la seva relació amical en to de comèdia. Una de les més recordades, és clar, és ‘L’escurçó negre’, en la qual Fry interpreta les diverses variants històriques de Lord Melchett, junt amb el camaleònic Rowan Atkinson.
L’abril del 2020, Fry va tornar a ser Melchett, aquesta vegada transformat en cap de la casa reial britànica. Des d’una biblioteca de mobles nobles i volums antics, en una conversa per Zoom amb l’hereu Guillem, parlen de les dificultats d’afrontar la vida familiar en plena pandèmia. Fry avisa l’ara príncep de Gal·les que s’acosta l’hora de sortir al carrer a aplaudir el personal sanitari i Guillem diu: «Primer, hauré de trobar els mitjons i les sabates... i també els pantalons». Un gag fantàstic que ens parla de les maneres diferents de ser família reial i de la capacitat anglesa per riure’s del mort i de qui el vetlla. El mateix Fry, inquirit per la orientació sexual, va declarar (tot un homenatge a la tradició literària i a Tristram Shandy) que va saber de ben petit que era gai: «Quan vaig sortir de la vagina de ma mare, em vaig girar i vaig entendre que era l’última vegada que estaria en un lloc com aquell»
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
