L’acord firmat pelPSOE i Junts per Catalunya que permetrà la investidura de Pedro Sánchez, més enllà del contingut efectiu i de la possible translació en polítiques públiques, algunes de molt discutibles des del punt de vista de l’Estat de dret, resulta altament decebedora també en el terreny simbòlic per l’assumpció que fa el PSOE, i per tant el PSC, del malintencionat relat que ve defensant l’independentisme en els últims anys i al qual fins fa poc s’oposava.
En primer lloc, emmarca l’origen del conflicte actual en la sentència de l’Estatut i atribueix al PP la culpa d’haver presentat un recurs d’inconstitucionalitat. S’oblida, però, que la idea d’un nou Estatut, una demanda inexistent des del punt de vista social, només fa falta veure l’escàs entusiasme que va despertar el referèndum d’aprovació –ERC va demanar el vot en contra i va votar menys de la meitat del cens– va ser un invent de Pasqual Maragall per competir amb CiU quan aquesta depenia del PP i que només va ser assumida pels nacionalistes catalans quan Artur Mas va succeir Pujol. S’oblida també que va suposar la ruptura del consens per la (auto) marginació del PP i no esmenta la deslleialtat que va regir tot el procés d’elaboració del nou text, un fet que tothom sabia i ningú reconeixia obertament fins que José Montilla, el 20 de gener del 2019, en una conversa amb Mas a 'La Vanguardia', literalment va dir: «Tu saps la subhasta que va significar l’elaboració de l’Estatut. Tu quan veies que hi havia un acord, apujaves el llistó, els d’ERC s’acollonien i pujaven... No ens fem trampes. L’Estatut no el vam fer gaire bé». Hauria sigut, per tant, més ajustat a la realitat i més honest, començar per reconèixer com de malament que es va fer en comptes de carregar només contra el PP, de vegades amb raó, com per exemple per la vergonyant recollida de firmes.
En segon terme situa els antecedents remots del conflicte en la Guerra de Successió i en els Decrets de Nova Planta, en una interpretació absolutament ahistòrica i presentista fruit de la visió romàntica i idealitzada del passat pròpia del nacionalisme essencialista fill de Herder i de Fichte, tradició de la qual beu el nacionalisme català. La Guerra de Successió va ser un conflicte dinàstic, no una guerra Catalunya-Espanya, l’abolició de lleis i institucions pròpies no només va ser un càstig per la deslleialtat de les autoritats catalanes, sinó que s’emmarca en el procés de centralització del poder propi de l’absolutisme, no hi havia reivindicació nacional perquè la nació com a subjecte polític no existia encara –l’austriacisme resistent no es pot interpretar com a tal– i la (re)construcció de la nacionalitat no es va produir fins a un segle més tard, primer des d’un punt de vista cultural amb la Renaixença i ja durant la Restauració amb naturalesa pròpiament política.
Notícies relacionades
I finalment relata com la frustració per la sentència de l’Estatut, una frustració, diguem-ho de passada, es va expressar amb retard notable perquè més enllà de la manifestació del 2010 no va tenir impacte polític fins al 2012, i ho va fer convenientment atiada pels dirigents nacionalistes en un context de crisi econòmica, va donar lloc a diverses demandes que no van ser ateses. El pacte fiscal concretament, cal recordar, es va plantejar en un mal moment quan Espanya estava al caire del rescat econòmic. I a partir de llavors ja tot va passar a ser el referèndum.
En aquest sentit el text de l’acord cita la consulta popular del 9N i el referèndum d’independència (sic) de l’1 d’octubre, limitant-se a dir que van ser suspesos i anul·lats pel TC però sense arribar a titllar-los d’il·legals, que és el que van ser. Però el més preocupant, segons la meva manera de veure, és que el text passa per alt la situació més greu que ha viscut Catalunya en els últims anys: els fets al Parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre del 2017. Aquells dies d’infaust record l’independentisme, fent ús de la seva majoria parlamentària i per mitjà d’un procediment irrespectuós amb els drets dels parlamentaris, va abolir la Constitució i l’Estatut d’Autonomia en l’acció més i·liberal que ha experimentat la democràcia espanyola. Amb aquests antecedents l’amnistia va camí de convertir-se en un exercici d’amnèsia selectiva.
