Desperfectes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La connexió Sánchez-Puigdemont
Amb tanta desconfiança en la nova coalició, és improbable que el líder del PSOE pugui consolidar ni tan sols els vots que va tenir el juliol passat. ¿Serà una investidura procliu a eleccions anticipades?
Llei d’amnistia: en què consisteix, com es justifica i qui beneficiarà
El Suprem veu ‘lawfare’ en la llei d’amnistia tot i que no s’esmenti
Han xocat dos estats d’opinió: els qui suposen que darrere del pacte d’investidura amb amnistia adjunta hi ha un programa de Govern i els qui sospiten que només es tracta de mantenir Pedro Sánchez a la Moncloa, com sigui. Aquest xoc genera una divisió flagrant que afecta també l’electorat socialista a tot Espanya i extrema al màxim la distància entre l’independentisme –amb la lluita entre Junts i ERC– i aquella ciutadania de Catalunya que veu l’amnistia i el retorn de Puigdemont com un afront. El ressò de l’amnistia a Brussel·les tampoc és aprovatori.
Després de la investidura, amb Carles Puigdemont de retorn, més enllà de la guerra entre Junts i ERC per representar els qui segueixin amb la secessió, al PSC l’afectarà l’ombra de l’expresident ja amnistiat. Però l’ombra maximalista i arcaica de Puigdemont sobretot perseguirà Pedro Sánchez.
Al segle de les llums, un gentilhome anomenat Montesquieu cavalcava per les seves vinyes, no lluny de Bordeus, mentre amb finíssima intel·ligència pensava la fórmula a fi que els poders de governants, jutges i legisladors es mantinguessin en equilibri. Creia que la llibertat és el dret de fer tot el que les lleis permeten. És la llei com a instrument de la llibertat, llei que fa el legislador –avui sovint per iniciativa de l’executiu– i apliquen els jutges. Els tres poders es vigilen entre si i a si mateixos. Així Montesquieu va entrellaçar seguretat i llibertat pel conducte de la llei.
Al conjunt d’Espanya, després de la reacció inicial davant un pacte signat a Brussel·les amb algú que va fugir al maleter d’un cotxe, hi ha inquietud davant la possibilitat de riscos que afectin l’equilibri de poders –especialment, el poder judicial– i la seguretat jurídica, que és essencial per al creixement econòmic. És molt aventurat suposar que no passarà res i que, una vegada més, Pedro Sánchez s’ha sortit amb la seva. No sempre té bon final la bulímia de poder, més d’estar que de fer.
L’any 1748, amb ‘De l’esperit de les lleis’, el gentilhome viticultor va inspirar, encara en temps de monarquia absoluta, la millor manera de limitar el poder en la vida política. Davant l’abús de poder, Montesquieu formula una manera de vigilar el vigilant: deia, perquè no es pugui abusar del poder, que fa falta que el poder detingui el poder. D’aquí prové la resposta lògica del poder judicial a una invocació improvisada i demagògica al ‘lawfare’ que pogués convertir-se en proposta legislativa. Els grans mestres van veure com una temptació massa forta per a la fragilitat humana, subjecta a ambició, el confiar als qui tenen el poder de fer les lleis el poder de fer-les aplicar.
Finalment, el PSOE esborra les empremtes del ‘lawfare’ però la temptació i la insolvència han deixat rastre. Per ser investit, Pedro Sánchez ha hagut de confiar en Carles Puigdemont i en els altres socis d’investidura però Podem no vol que Sumar el sotmeti, ERC i Junts no aturen la seva querella mortífera i el PNB ha de frenar els vots que se’n van a Bildu. Amb tanta desconfiança interna en la coalició, és improbable que Pedro Sánchez pugui consolidar ni tan sols els vots que va tenir al juliol. Serà una investidura procliu a eleccions anticipades? Som a les antípodes de la Transició, com si només comptessin l’aritmètica i l’ambigüitat. L’acord PSOE-Junts i la connexió Sánchez-Puigdemont han reduït Montesquieu al paper de Pulcinella.
