Sessió d’investidura
Ken Sánchez és irrompible
El president del Govern torna «cop per cop», la seva llegenda inspira temor dels enemics i pànic al PSOE
Pedro Sánchez no avança a cavall del seu físic, sinó precedit per una anatomia insultant en un veí dels 52 anys. Vol impressionar corporalment, a quants rivals deu haver induït a matricular-se en un gimnàs amb la vana il·lusió d’emular-lo. Els fotògrafs hostils només han d’esperar el seu repertori de postures d’autoafirmació, per caricaturitzar-lo. Res nou, no hi ha Suárez ni González sense el poder de seducció, fins i tot Aznar pretenia competir en la categoria de galants.
Per enfonsar addicionalment el seu interlocutor, Sánchez el saluda sense estendre la mà pròpia, i estirant cap a ell l’aliena. D’aquesta manera, el saludat s’encorba i apareix encara més empetitit al costat d’un Ken de carn i ossos, molt més ossat que carnós en aquesta segona o tercera investidura segons es denomini allò de Rajoy.
Ningú ha sigut més apallissat que Sánchez a l’Espanya recent, però aquest Ken és irrompible. El seu esquelet el protegeix de la reducció a parrac. Els anglesos parlen de «tornar amb una venjança», i el president del Govern central va afrontar la investidura com un catàleg de revenges. La seva rialla estentòria contra un intimidat Feijóo era l’alliberament freudià de setmanes d’afronts. Perquè el líder socialista és el més odiat pels que l’odien, i el menys estimat pels qui l’estimen. Imposa una distància molt ben educada. Gràcies a aquesta cautela, el seu convidat de torn no serà triturat.
Un exemple. Isabel Díaz Ayuso deixa anar en l’últim míting del seu 28M triomfal que «a Sánchez ja no el vota ni Txapote», o que «Sánchez va arribar amb una tupinada i se n’anirà amb una altra». La líder intel·lectual del PP arrodoneix diumenge els seus insults complets, amb la voluntat expressa de «tornar cop per cop». I ja que confia menys que res en Feijóo, «ja me n’encarregaré jo».
Poques bromes amb Ken, que esbocina Ayuso des de l’única tribuna madrilenya inabastable a la presidenta de la Comunitat. La colpeja en sessió de matí i tarda al Congrés, fins que l’obliga a sil·labejar silenciosa el seu ja històric «fill de puta» a la galeria de convidats. Missió acomplerta, un altre tic en el memorial de greuges.
Entren ganes de preguntar-li a Sánchez per l’última passarel·la en què va promocionar una marca de moda, però en realitat és l’únic president del Govern que ha desfilat a la cua de l’atur. A l’indestructible Ken el van llançar des de l’últim pis del carrer de Ferraz i no només va arribar a terra il·lès, sinó que va tornar a pujar per l’escala per expulsar els mercaders del temple socialista.
La llegenda de Sánchez inspira un temor lògic dels seus enemics, però un pànic irracional en el PSOE. No importa, el president-orquestra està capacitat per interpretar tots els papers de la funció. Cada ministre que incorpora al seu Govern és més irrellevant que l’anterior, el seu Gabinet es pobla amb éssers anònims que en dos anys de cartera no arriben a ser coneguts ni pel 20% de la població. Compleixen la seva missió, no fer ombra al protagonista únic, tot i que les millors intervencions de Sánchez el 2023 porten la firma de l’impagable Zapatero.
El pànic pot ser més fructífer que l’adoració, i sobretot estalvia explicacions. Aquest sentiment no se circumscriu al cercle de fidels per obligació, els seus enemics també van substituint l’aversió pel terror. Feijóo comença bufetejant fins i tot dialècticament el candidat socialista però, en la seva última intervenció de dimecres de Dolor i amb veu baixa, reconeix que la investidura és legítima. ‘Concedeix’, en l’argot del perdedor de les eleccions a la Casa Blanca.
La rendició és més clara encara en el cas de Santiago Abascal. El cabdill de Vox esgota les comparacions satàniques, i es converteix en la persona que més vegades ha pronunciat la paraula ‘cop’ en la seva mitja hora d’intervenció en la investidura. No obstant, abans de començar havia contemplat Sánchez rient-se de Feijóo com un Falstaff en plena forma. I les tropes de Vox fugen espaordides del Congrés per no patir la rèplica del socialista, i renuncien a 10 minuts més de contrarèplica per clavar-li la banderilla.
Ken i Letizia Ortiz són les persones en la cinquantena més alerta als seus físics respectius d’Espanya. Utilitzen l’embolcall com un senyal de distinció, no voldrà vostè competir amb aquesta definició muscular. Tampoc convé incórrer en l’error de confondre’ls amb un cos a la recerca d’autor, la seva peripècia està empedrada pels cadàvers polítics dels que els van menysprear.
En el cas concret de Sánchez, s’ha menjat Mariano Rajoy (moció de censura del 2018), Pablo Casado (dos generals del 2019) i ara Feijóo, amb la humiliació suplementària d’una investidura frustrada prèvia de l’aspirant gallec. Sense esmentar Susana Díaz, per mantenir una certa serietat en aquesta aproximació biogràfica. Explica la llegenda, segurament empolvorada per Tezanos, que a Sánchez el va rescatar el vot femení de la foguera del 23J. Igual que Suárez, igual que González.
L’autoconfiança de Sánchez és irritant, però no justifica el malbaratament de desqualificacions amuntegades durant les últimes setmanes. La dreta li ha aplicat al president del Govern el mateix tractament que l’esquerra nord-americana a Trump, amb idèntic resultat fallit. L’odi excessiu nega una escletxa de mèrit a l’adversari, impedeix distingir les seves flaqueses, verificar que l’ambició és l’elixir que converteix Ken en irrompible.
Notícies relacionadesEn el dia d’avui, Sánchez sucumbirà a l’independentisme català amb què pacta un profitós menyspreu mutu. El president del Govern central és mes centrípet que Ayuso, el més enllà de Madrid li sona a heretgia, mai es va imaginar que la seva investidura dependria de citar Salvador Espriu a ‘Dialeg’, que per descomptat pronuncia com una paraula aguda en contra de l’original ‘Diàleg’. No és un error, es tracta de segellar un menyspreu.
«Ken, autòcrata, dictador, tirà, indigne». Aquest últim paràgraf es reservava per consignar que només falta titllar-lo de «genocida», però Abascal es va encarregar d’equiparar-lo a Hitler davant el Congrés. Tot debades. Ha periclitat l’etapa de menysprear Sánchez, convé començar a prendre’l seriosament, reconeixent potser que mereix un respecte. Va arribar al poder amb 85 diputats, menys d’una quarta part dels seients de la Cambra, i allà segueix. Irrompible i trencador.
