Republicans i comuns, una feinada a compartir

Per tot això, paga la pena posar en valor la tasca feta pel republicanisme català i pels partits situats a l’esquerra del PSOE a l’hora d’haver-los fet possibles. No és casual que hagin estat Esquerra Republicana, Sumar, Podem i els Comuns els encarregats d’assumir el rol de la llebre en les carreres de gossos. Els uns respecte a l’independentisme, els altres assumint la part alíquota que els corresponia en l’altre àmbit. Com tampoc no té res d’estrany que tots ells representin els corrents de pensament polític més crítics amb els dèficits de la Transició i els qui a pesar de les endèmiques divisions hagin estat capaços de mantenir lluites compartides a les quals aferrar-se en cas de tempesta: republicanisme, laïcitat, nous drets de ciutadania, autodeterminació dels pobles, redistribució de la riquesa a través de la preeminència de les estructures públiques, etc. Un èxit d’acord amb el PSOE, doncs, que els situa, a tots ells, i també a la resta de signants, dins la mateixa trainera, com expressà el màxim dirigent jeltzale Ortuzar.

Creuat el pont de l’amnistia, el PSOE ja no podrà fer-se enrere. La riba abandonada ha estat ocupada per una dreta encesa com mai de revenja i convençuda que s’és en l’inici d’una etapa que, sense caigudes de règim ni moments històrics estel·lars, pot anar desballestant-li progressivament l’statu quo que li atorgava preeminència en la seva relació amb el poder i en la formulació del relat nacional espanyol. D’igual manera, s’obre una oportunitat perquè l’independentisme conquereixi un escenari per a l’assoliment dels seus objectius més adient a la manera de ser i de fer d’una ciutadania catalana que, avui per avui, defuig acceleracions.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les reflexions sobre el passat afavoreixen interpretacions correctes de la realitat present. D’aquí que ara convingui recordar-ne una d’elaborada des de l’esquerra quan l’any 2010 la dreta catalanista recuperà el poder a través d’Artur Mas amb l’ajut de Rodríguez Zapatero, el dirigent que tingué bona cura d’apunyalar políticament Pasqual Maragall i intentà que José Montilla no assolís la presidència. Aleshores, es conclogué que durant els set anys de governs PSC-ERC-ICV, les tres forces polítiques, més enllà de l’estricta gestió governamental, havien comès l’error de no fomentar un orgull col·lectiu sobre el profund significat d’aquell ‘compromesso storico’. Valgui com a exemple que no consta la celebració de cap acte de masses compartit perquè les bases socialistes, republicanes i comunistes poguessin oferir-se a si mateixes l’autoestima pel que s’estava fent o homenatjar els seus governants. Al final, retornà el món convergent i les esquerres restaren acomplexades, com avergonyides d’elles mateixes. Els socialistes catalans, despullats pel PSOE; els republicans, per CiU.

Caldria tenir present aquell fet davant d’aquest nou escenari d’efectes evidents per a Catalunya. Potser que els Comuns i ERC ho tinguin present. A ells pertoca saber aprofitar-lo i construir amb fets un nou relat que pugui interpel·lar l’univers de les esquerres catalanes des de l’anhel d’una excel·lència democràtica suficient com per fer realitat més justícia social i l’oportunitat de donar la veu al poble perquè pugui decidir quina ha de ser l’articulació amb l’Estat espanyol. No solament s’hi juguen superar els titubeigs del PSC i de Junts i impedir el retorn a les aigües empantanades de la sociovergència, sinó sobretot fer realitat, més d’hora que tard, una esquerra nacional catalana, plural, que s’allunyi de l’atomització i del partidisme sectari.