Editors que s’arrisquen

El grau d’ansietat d’una empresa així, en què qualsevol error es jutjarà com una ofensa a l’autor i serà caríssim d’esmenar, és proporcional a l’emoció del veure’l publicat. Potser per això, quan vaig deixar les feines editorials, me’n va quedar per sempre un respecte (i alhora un patiment) pels editors que s’arrisquen fent llibres enormes. Ho dic perquè ara mateix hi ha a les llibreries quatre obres que reclamen la meva empatia. Acantilado ha fet traduir l’‘Epistolario’ de Francesco Petrarca, quatre volums a càrrec de Francisco Socas —més de quatre mil pàgines— que donarien per tancar-se a casa durant un any sense fer res més, i segur que en sortiríem més savis. La Segona Perifèria s’ha atrevit amb un Stefan Zweig memorable que ja fa córrer el boca-orella: la biografia de 'Maria Antonieta', en versió de Ramon Farrés. El contrapunt des del present són dues novel·lasses que dominen l’art de la fabulació: ‘L’últim telecadira’, de John Irving, que atraurà els seus incondicionals (Edicions 62, traducció d’Imma Estany), i ‘Demon Copperhead’, de Barbara Kingsolver (Navona, en traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez): l’últim Pulitzer, recreació a l’Amèrica més dura del 'David Copperfield' de Dickens. Els veig tots a les taules de novetats, imponents com l’Himàlaia, i penso que la manera de superar el meu patiment pels seus editors és fer-los cas i llegir-los: ser un Kilian Jornet de la gran literatura.