Juan del Val, estrella d’‘El Hormiguero’: «¿Fatxa perillós? Soc net de republicans»

Treu un regenerador capil·lar i n’esgota les existències.

¡No m’ho han dit vegades que faci un llibre sobre ‘El polémico’ d’‘El Hormiguero’! I ja li dic jo que ho rebento. Però m’he de prendre seriosament.

Aparqui la serietat un moment. ¿Què li fa dentetes de les firmes del llibre?

Que tothom –i dit dins de la broma, ¿eh?– et porti coses que no pots pujar a un avió: una ampolla de vi, un formatge en oli, vinagre... I l’altre dia, a Bilbao, es va acostar una senyora i em va donar la targeta de l’uròleg amb qui treballava. «És boníssim –em va dir–. I tu ja estàs entrant en l’edat».

A Sonsoles Onega li va anar la reina Letícia.

La Reina va venir a la Fira del Llibre del 2019, vam parlar i es va emportar la meva ‘Candela’, ¿eh? ¿eh? Siguis reina o treballis amb un uròleg, que s’acostin a mi em sembla meravellós.  

¿Es creu el que li passa? Va començar de paleta i ha arribat a marca.

A ser un personatge mediàtic li dono una importància molt relativa. Una espècie de casualitat em va col·locar a ‘El Hormiguero’ i, no sé si per la meva manera d’expressar-me, ha funcionat. Però això no és el que jo soc.  

¿Què és?

Soc escriptor. Tinc la necessitat de –modestament– narrar el món, i com ho faig millor és escrivint. A la tele soc jo, però estic incomplet.

¿Sap on és el seu magnetisme?

No estic pendent del que diran a les xarxes socials. Uns diuen que soc «un bé nacional» i d’altres, que soc «un perillós fatxa», i a mi m’és igual. Durant molt temps, moltíssima gent ha parlat moltíssim sense dir absolutament res. Jo vaig directe. A mi se’m pot agafar de moltes maneres, menys fugint. I, en certa manera, treure de polleguera em reconforta. Tot i que no entenc gaire bé que això passi parlant 10 minuts de política a la setmana.

Suficients per inflamar.

No inflama qui analitza el que passa, sinó el que ho provoca. Cal ser crític amb el poder. I no puc ser igual de crític amb Feijóo que amb Sánchez, perquè el que mana és Sánchez. Jo he censurat Feijóo el que no està escrit, perquè quan ha de rematar la pilota a porta buida, va i pacta amb Vox a València. ¡Els de Vox m’odien!

Diguem que l’esquerra rep més.

Hi ha una insultant simplificació del que és ser d’esquerres i dretes. Jo puc explicar com és la meva biografia: vinc d’una família de classe que no arribava a mitjana i soc net de republicans: l’avi patern va estar nou anys empresonat per socialista –el meu pare el va conèixer amb 12 anys– i el matern, que va morir donant-li jo la mà, va estar dos anys en un camp de concentració. Així que, quan algú em dona lliçons d’esquerres perquè no va simpatitzar amb Sánchez, sincerament, que se’n vagi a la merda. He sigut votant del PSOE tota la vida –fins i tot vaig votar Podem en unes europees– i em posen com si fos un fatxa i un masclista.

¿La seva biografia també l’exculpa d’això?

Jo conciliava quan no existia encara la paraula. He sigut un calçasses tota la meva vida. A mi em sembla que l’esquerra ha de ser crítica amb el poder, i lluitar per una cosa que té a veure amb la lluita de classes, amb la diferència abismal d’oportunitats entre el nen que neix a Pozuelo i el que neix al Pozo del Huevo. Això és esquerra i no estar sota una bandera i empassar. Miri, jo a casa he mamat la sensibilitat cap als vulnerables: la meva mare s’ha ocupat tota la vida de la reinserció de presos.

Potser per això podria ser menys al·lèrgic a l’amnistia...

¿Li dic el que direm d’aquí sis anys? Que aquesta llei d’amnistia no va tenir res a veure amb el fet que es necessitessin els set vots de Puigdemont, que va ser feta per a la convivència i que els que no hi estaven d’acord eren uns fatxes i uns cutres. Aquest és el relat.

Escriu que «les veritats s’inventen». ¿No dubta?

Jo sempre escric sobre dubtes –estic construït des de la psicoanàlisi–, però això és una altra cosa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Digui’m una veritat veritable.

Escric més del que he viscut que del que he llegit. Si parlo de viure en un poble és perquè he estat en un. Si parlo d’estar en la marginalitat, la conec. Si parlo d’un trans, jo vaig ser un nen diferent amb una sensibilitat diferent. He viscut molt. Com per callar a hores d’ara.