Entreactes a la Unió Europea

Als menús de la Unió Europea, més enllà del ‘foie’ d’Estrasburg i les reformes sempre pendents, un plat molt indigest és la possibilitat que el novembre que ve Donald Trump sigui de nou entre els rosers de la Casa Blanca. Abans, al juny, són les eleccions al Parlament Europeu, de molta significació pels canvis de temperatura política i la complexitat dels assumptes pendents. Una altra fase de riscos imprevistos afegeix més incertesa per a l’electorat que instintivament desitja seguretat.

Ve un entreacte ‘eurohorribilis’? Si la integració europea no existís faria falta inventar-la però en el sistema nerviós d’Europa hi ha símptomes de fatiga amb la guerra d’Ucraïna, estrès per la crisi de Gaza, més feblesa en els consensos habituals. Alguns països membres reforcen les seves fronteres. És un sistema de construcció acumulativa, amb fases de maó, unes altres d’acer o guix, hi ha formigó i xapa, fusta i materials sintètics. I, alhora, components supranacionals i intergovernamentals.

A Holanda, la victòria de Wilders –actiu en política des de l’assassinat del director de cinema Theo van Gogh a mans d’un islamista, l‘any 2004– se suma a un paisatge polític on el partit AfD va en segon lloc a Alemanya, Marine Le Pen avantatja Macron a França i la italiana Meloni ja és una de les noves ‘stars’ de la política europea. Alguna cosa per l’estil s’esdevé a Àustria i a Suècia. L’aparició d’aquesta dreta extrema, amb fases d’evolució, molt heterogènia en formes i tàctiques, ve principalment pel rebuig de les poblacions europees a una immigració incontrolada que es concentra en zones ja saturades. Davant aquesta evidència, com davant les bandes que trafiquen amb emigrants i pasteres, les successives dilacions de la Unió a vegades es diagnostiquen com un ‘lapsus’, com si el tràngol regulador pogués substituir la presa de decisions. També passa amb la política exterior: si la Unió Europea ja va adoptar per consens la proposta dels dos estats –Israel i Palestina– suposaríem que algú ha de fer política per aconseguir-ho. Al capdavall, la UE és la gran donant de l’Autoritat Palestina. En general, xocaran propostes de reformes molt contraposades que poden immobilitzar les millores i l’ampliació dels 27 a 30, per exemple. Que la UE pugui influir en l’alto el foc a Ucraïna sembla una quimera.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si Trump torna a la Casa Blanca manifestarà de nou el seu desdeny per la Unió Europea. Brussel·les estudia com resguardar els pactes comercials i, alhora, evitar que Trump ovacioni el nou euroescepticisme, com va patrocinar Farage, tambor major del Brexit. La bona relació del Partit Popular Europeu –possible guanyador en les eleccions de juny– ja va saltar per l’aire amb Trump. L’afectaria especialment un altre mandat trumpista.

Els procediments per prendre decisions en el sistema institucional europeu són bizantins, i si ho són per als polítics, molt més ho són per als ciutadans. No fa gaire, el Parlament Europeu va aprovar un informe de reformes màximes, potser en el moment menys propici. L’europeista Donald Tusk ha dit que eren projectes «estúpids». Són temps per a la política més prudent i l’eurorealisme, per al consens possible, sense il·lusionisme eurofederalista. Hi ha la teoria que si en una societat la complexitat va en augment és per anar resolent problemes. Aquesta seria la més gran solvència de la Unió Europea, suma de societats complexes.