Gàrgoles Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El rellotge bèl·lic
Els anuncis de treva desperten sempre al monstre de l’absurd, la necessitat de convertir els segons en bales, l’afany de sang perquè sí
La matinada de l’11 de novembre de 1918, en un vagó de tren aturat al bosc de Compiègne, al nord de França, es va signar l’armistici entre les forces aliades i l’Alemanya imperial. S’acabava la Primera Guerra Mundial. Eren les cinc. A les onze entrava en vigor l’alto el foc definitiu entre els bàndols bel·ligerants. Entre el moment en què es va saber que s’arribava al final i el final de debò hi va haver quasi tres mil baixes. Sis hores terribles en les quals, per exemple, es van viure episodis que són paradigma de l’absurditat de la guerra, de qualsevol guerra. Artillers que van continuar disparant projectils per no haver de dur més càrrega del compte en el retorn a casa; un cuiner francès que va ser abatut un quart d’hora abans de les onze mentre anunciava als companys soldats que hi hauria sopa calenta després de l’armistici; una bateria de l’Exèrcit americà que va armar el canó sobre els alemanys quan faltaven dos minuts i mig per al final, amb la intenció que els coets impactessin rere la línia enemiga (un vol mesurat amb malícia) just abans de l’hora establerta al vagó de Compiègne. Hi ha una pel·lícula (‘Res de nou al front de l’oest’), a partir de la novel·la d’Erich Maria Remarque, en la qual veiem l’emoció patriòtica d’uns amics alemanys que van a la guerra i el colossal ensorrament dels ideals un cop són al fang de les trinxeres. Un d’ells mor a l’intentar robar una oca a un pagès. Un altre, quan s’enfronta a les ordres d’un general embogit que mana una darrera càrrega, a les nou del matí, quan ja tothom sap que serà del tot inútil.
Llegeixo que a Gaza, poc abans que la treva entrés en vigor, divendres, 24 de novembre, els atacs no solament no van cessar, sinó que van ser més virulents que altres dies. Hi va haver uns dos-cents morts, quan l’alto el foc ja estava pactat i anunciat. Tropes israelianes van continuar bombardejant Gaza amb furor i intensitat fins a l’últim moment i Hezbol·lah també va atacar el nord d’Israel poc abans del cessament temporal (ja s’ha cuidat d’advertir-ho Netanyahu) de les hostilitats.
Més enllà de criteris estratègics, d’hipòtesis sobre posicions enfortides, d’aprofitar l’aturada del rellotge bèl·lic per guanyar terreny, els anuncis de treva desperten sempre el monstre de l’absurd, la necessitat de convertir els segons en bales, l’afany de sang perquè sí. Mentre s’albirava, al fons, una lleu possibilitat de pau (ara sembla que renovada), se sentia el retruny ensordidor dels projectils, en una carrera endimoniada contra el temps pactat del silenci.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
