Cimera del clima climàtic Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Il·luminar la tempesta: no podem renunciar a Dubai
Protegim-nos front la decepció per garantir-nos la capacitat de continuar treballant
Per què la cimera del clima se celebra a Dubai, capital del petroli
Sultan al-Jaber, el directiu del petroli que presidirà la cimera del clima de Dubai
Seguir les cimeres del clima és un esport de risc; l’amenaça de caure a un pou de desesperança és certa i tangible. La COP28, que se celebra a Dubai, no n’és cap excepció.
A pocs dies del seu inici ens hem assabentat de com els Emirats Àrabs Units pretenia utilitzar la conferència sobre el clima per tal de tancar acords petrolífers amb altres països; és difícil pensar en una carta de presentació més descoratjadora que aquesta, per bé que tampoc constituís una sorpresa. Tanmateix, hi ha qui fervorosament advoca en contra de renunciar a la cimera i al que a aquesta s’hi pot arribar a acordar, tot i adduint que, si acceptem la derrota de bestreta, els dolents –les petrolieres, els lobbies fòssils, els retardistes i els negacionistes– hauran guanyat. No els manca raó. Si claudiquem, què ens queda? Per molt que la història de les COP, que comença al 1995, transcórrega paral·lela a la de l’augment d’emissions de diòxid de carboni (també a l’increment de la seua concentració a l’atmosfera i a l’escalfament planetari), són la millor eina de què disposem avui dia. No hi ha alternativa real al multilateralisme, i les que es proposen són variants d’un molt perillós i profundament injust «salve’s qui puga», al qual només hi pot jugar el Nord Global. No és el camí.
Notícies relacionadesCom cada any, a més, la cimera del clima carrega amb el llast d’un simbolisme que és gairebé irrellevant en allò numèric però trascendental en la vessant emocional i psicològica. Veure com desenes de milers de persones agafen avions (alguns, de privats) per tal d’anar a una conferència enmig d’un petroestat és quelcom que no incita ni a l’optimisme ni a l’esperança. Nogensmenys, les emissions derivades d’aquestes cimeres són una part petitíssima i infinitesimal del total annual. El problema no són aquestes tones de diòxid de carboni que s’abocaran a l’atmosfera els propers dies des dels aeroports i des de Dubai, sinó que no servisquen per a canviar el rumb de catàstrofe planetària que l’ONU, activistes d’arreu del món i tota l’evidència científica ens recorden periòdicament. És llavors quan no tenen justificació possible.
Aquesta COP no cristal·litzarà en un nou Acord de París, com alguns desitgen o s’atreveixen a pronosticar. És ben possible que temps de les cimeres que marquen abans i un després ja hagi passat; el crèdit social, científic i polític caldrà tornar a guanyar-se’l a poc a poc. No s’ha d’esperar cap trencament dràstic amb la inèrcia d’un multilateralisme escleròtic i parcialment fossilitzat, però sí que haurem de continuar exigint que no es renuncie al futur, que s’empente per allà on es puga. Protegim-nos front la decepció per tal de garantir-nos la capacitat de seguir treballant. Desfem-nos de les benes als ulls, però també de l’impuls d’enfonsar nosaltres mateixos el vaixell. I, com cada any, recordem que l’escalfament global ni comença ni acaba amb les COP: després de la cloenda quedarà la mateixa feina a fer, o potser encara més. Creuar-nos de braços és un luxe que no ens podem permetre.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
